Anem directament al gra. Si «La peor persona del mundo» us va agradar de ben segur que «Sick of myself» també ho farà. Podem dir que la pel·lícula segueix una certa tendència del cinema escandinau on ens retrata d’una forma intensa i de vegades irònica les entranyes personals i socials d’un sector de la població prou benestant per excloure del relat tot allò que seria més reivindicatiu. Podem dir de forma genèrica que aquests arguments donen voltes sobre els neguits i els comportaments de personatges d’una infelicitat impostada.
El director novell Kristoffer Borgli parteix d’una relació de parella competitiva i tòxica entre la Signe i el Thomas on el relatiu èxit en el món de l’art contemporani del noi provoca una reacció de recerca d’una malsana notorietat de la noia fins al punt de flirtejar perillosament amb el victimisme i el maltracte al seu propi cos amb un perill evident per la pròpia salut. La frustració de la Signe i la seva necessitat per cridar l’atenció la porta a consumir un medicament prohibit que provoca èczemes a la pell, a rebutjar la sanitat científica per tal d’evitar que la descobreixin i a ficar-se en mans, finalment, de tractaments «holístics» que només faran que allargar-ho tot. Durant tot el procés també se li presentarà una «immillorable» oportunitat per tal de fer de model d’una marca de roba «alternativa» que dona visibilitat a cossos fora dels estàndards estètics habituals.
Com a element cinematogràfic interessant i mentre va avançant temporalment la trama es van fent unes peculiars incursions imaginàries als deliris i pensaments que a la Signe li van venint al cap com a desitjos «inconfessables» que donarien una sortida a la seva situació. Especialment sonat és l’episodi en el que s’imagina el seu propi enterrament o la trobada per sincerar-se del tot amb la seva millor amiga.
Tota aquesta amalgama funciona amb precisió a partir d’un guió perfectament lligat, uns episodis d’un humor tan negre que el primer que t’envaeix abans de somriure és un petit dubte sobre la seva conveniència, una interpretació protagonista prou rellevant i una segona capa de sàtira social que ens emmiralla fins arribar a incomodar. Una barreja atrevida que provoca i pot provocar un cert rebuig tot i que personalment crec que el resultat final se’l ha de valorar en el sentit que a traves d’una ironia gairebé perversa el director aconseguix delectar-nos alhora que posa el dit a la llaga dins les misèries més actuals i clamoroses de les societats benestants. Si aquesta era la intenció s’ha aconseguit prou bé. (7,5)
