He hagut de tirar molt enrere per recordar una sala plena de gom a gom i haver de seure a primera fila. La frase, «no queden entrades» feia molt de temps que no la sentia. Tot i que la sala del Funàtic és petita està clar que mantenir l’oferta del dia low cost ha estat un encert.
Dit això, podem afirmar que «Siempre Alice» no enganya a ningú. Ja sabem el que anem a veure. Un melodrama de llàgrima fàcil, atapit de tòpics al voltant d’una malaltia rara en la seva fase terminal sense cap novetat narrativa en base a la estructura ja coneguda i embafadora que ja coneixem.
Tot i que sigui una recepta rebregada i conegudíssima, sabem que fer un bon plat de llenties també té el seu mèrit encara que ho considerem el més senzill del món.
Podem dir que la pel·lícula és commovedora i que no supera per mil·límetres la línia que ens abocaria a un sentimentalisme passat de rosca. Ens trobem en aquells espais perillosos en els quals un jugador pot estar fora de joc fent una curta passa endavant. Al meu entendre li va de poc i segur que escoltareu opinions que situen la cinta en el terreny de l’exhibicionisme ensucrat.
Trobem tots els ingredients en la seva justa mesura: malaltia terrible i precoç en una dona lluitadora, entorn familiar idíl·lic amb els seus petits conflictes que no passen mai a un primer pla, discurs de la protagonista prou emotiu com alliçonador, narració lineal i sense riscos, dignitat que mai es perd malgrat les circumstàncies i final a mode llacet encara que sigui de color negre.
L’ingredient interpretació de tot l’equip i especialment de la Julian Moore està a una alçada propera a l’excel·lència i no ens hauria d’estranyar gens que la protagonista s’endugui uns quant premis en aquest sentit. Considero també una destacada sorpresa els papers del veterà Alec Baldwin i l’entusiasta Kristen Stewart.
Un tipus de cinema que no es plat de la meva devoció però que amb uns ingredients d’alta qualitat aconsegueix entendrir-nos de forma elegant malgrat no s’aporti res que pugui ser destacat com a innovador o especial. Globalment no li dono més d’un 5/10 tot i que com a melodrama llagrimós s’enduria una molt bona nota.
