Recent sortit de la sala em poso a teclejar rebregat i gratament emocionat alhora per un regust agredolç que m’ha deixat aquesta comèdia dramàtica paròdica que s’acaba convertint en una oda a les primeres lluitadores anònimes, les quals, des de l’àmbit més privat —al marge de suportar amb una abnegació gairebé heroica el tracte masclista i violent de les seves parelles— van començar a posar límits i a trencar una cadena de maltractes esclavitzants a partir de la seva pròpia voluntat i el recolzament col·lectiu d’altres dones anònimes i solidàries.
Abans de res vull destacar que «Siempre nos quedarà mañana» ha estat un gran èxit a Itàlia fins i tot per davant del fenomen Barbenheimer. Ens situem, doncs, a Roma durant la primavera de l’any 1946, en una família molt modesta on la Delia comença el dia rebent una bufetada de seu marit Ivano quant encara estan dins el llit i abans d’iniciar una jornada esgotadora de treball domèstic i petites feines puntuals. La família la completen la jove Marcela, els seus dos germans més petis i el pare convalescent de l’Ivano. Un panorama desolador que apunta una espurna d’esperança utilitarista amb el festeig de la Marcela amb en Giulio, un jove amb un negoci familiar aparentment pròsper.
Per aclarir una mica el to que es crea amb la pel·lícula podem dir que el dramatisme violent soterrat a la trama deixa espai per escenes i moments que remeten un absurd irònic, escenes musicals prou enginyoses o a la nostàlgia d’una època singular. L’actriu, ara convertida en directora novell, Paola Cortellesi, en un prometedor debut, vesteix una cinta amb una empremta molt personal encara que de vegades la quantitat d’edulcorant sigui una mica excessiva pel meu gust. En qualsevol cas, pesa molt més haver aconseguit plantejar una història prou entretinguda, amb una trama d’intriga en paral·lel i perfilant un retrat veraç i reivindicatiu de l’empoderament feminista anònim el qual va aconseguir sembrar les primeres llavors necessàries per tal que el moviment i l’assoliment de drets bàsics sigui una realitat incipient en l’actualitat.
Una pel·lícula ben realitzada que ens deixa pel record moments únics —destaca la panoràmica inicial on en una caminada fins el mercat es fa un retrat sociològic divers de situacions i personatges del barri, bastint una obra irònica farcida d’esperança dins una època ben fosca a partir d’una dona protagonista plena de llum i vitalitat. (8)
