Les olives han ennegrit en pocs dies. La tardor té pressa i les nits apaguen la llum a mitja tarda. Es fa fosc de sobte. Avui hem anat amb el Josep a veure colors canviants, rogents, grogs, efímers. La sequera ha fet estralls i les pampes de les vinyes esperen la primera glaçada per caure a terra de cop. Els ametllers, fruiters, rebolls i figueres es van despullant gradualment amb tonalitats pròpies. Trepitjar les fulles caigudes no és símptoma de decrepitud sinó de maduresa. Final de cicle.
Passo pel molí i em diuen que ja hi ha oli que raja a les piques però que no estarà a la venda fins la setmana vinent. L’encarregat es queixa de que és mal any i que la collita serà minsa. Els sembrats primerencs ja s’arrengleren amb una perfecció rectilínia. La resta puntarà en uns dies. La sembra directa sobre els rostolls és una novetat generalitzada. La tendència és no tocar massa la terra, llaurar poc i adobar molt. Si hi ha saó tot va bé. El drama d’enguany és que no hi ha saó des de fa temps. Tornarà a ploure, sí, però potser tardarem a tornar a la normalitat.
Els termes estan vuits. Els trets dels caçadors ressonen de prop i de lluny. No son els caçadors de fa cinquanta anys, senyors de Barcelona, que recorrien les terres abatent conills i perdius. Ara son persones de classe mitjana, treballadors, que comparteixen el lloguer del coto entre uns quants i transiten pels trossos des d’octubre fins al febrer. Son gent estranya al territori però respectuosos amb el medi ambient. El rastre dels cartutxos i de unes peles de mandarina vora una cabana indiquen la presència recent de caçadors.
El recorregut pel terme amb el Josep no varia gaire. És una rutina que canvia segons les estacions, les collites, els efectes del fred o la calor. La sequera és el tema de conversa. Parlem de la terra i sobre la terra. I de la gent que conrea els camps, les seves costums, la feina ben feta i la que no ho és tant.
Veiem cirerers i magraners que mostren l’esplendor cromàtica de la tardor. El grog i el vermell guarneixen els arbres que aviat quedaran sense fulles promovent una teranyina de calma que ens atansa al solstici d’hivern. Dintre d’un mes, per sant Esteve, el dia començarà a allargar-se. Com sempre.
La terra no parla ni discuteix. Hi és. I vol ser ben tractada amb cura, delicadesa i respecte. És llavors quan respon amb el fruit esperat. Venen moltes hores mortes i la gent gran es preocupa de no passar fred al llit, no caure per les escales i tenir a prop una mangala o un bastó.
Les boines han desaparegut però el cap de la gent gran es cobreix amb gorres i peces de llana. El fred es combat a casa i al carrer. La llenya, el carbó o el gasoil fan molt suportables els hiverns en climes continentals. Els recers d’un dia solejat de desembre o gener son llocs amables i tranquils. Els que s’hi troben parlen sense pressa o s’entenen en llargs silencis.
Mentre aquesta simfonia cromàtica va presentant uns quadres impressionistes molt remarcables s’observa com la natura sembla que es retiri i amagui el seu vigor. Però només descansa una temporada, calla, resisteix, entra en un llarg període de quietud. Potser aquests dies tardorals son els més amables de l’any.
Article del Blog de Lluís Foix.
