Entro a la sala avisat a partir d'alguns escrits de la contundència de la pel·lícula, i animat també pel precedent plaent en el visionat del drama rural "O que arde" (2019), del mateix director gallec, Oliver Laxe. En una primera part, se'ns presenta a un pare acompanyat del seu fill i una mascota a la recerca de la seva filla i germana, per unes festes raves que s'organitzen de forma no planificada i sorprenent al sud del Marroc, molt a prop del desert. Fa un mes que no en saben res, i les seves darreres notícies la ubiquen en aquests tipus d'esdeveniment.

El director dibuixa perfectament un ambient naturalista, alternatiu, amb una solidaritat grupal basada en una vincles estrets, però exempts de compromís que no sigui amb un hedonisme portat a l'extrem amb el ball introspectiu, sincopat i il·limitat en el temps. Una atmosfera que recorda, en les escenes de desplaçaments amb el vehicles, el nihilisme postapocalíptic inaugurat als anys vuitanta amb la saga Mad Max. Un viatge evocador que et va portant d'una forma prou captivadora i original cap a un destí incert.

Arriba un moment brutal en què la narrativa formal del que podria ser una road movie a l'ús es trenca. Qualsevol predicció que hagéssim pogut fer tots els que som a la sala salta pels aires i ens bufeteja sense contemplacions. A partir d'aquí, comença una altra pel·lícula que es converteix en un punyent malson imprevist i que acabarà sacsejant-nos sense possibilitat d'escapatòria. Entenc en aquest moment que aquesta era la intenció del director: situar-nos al bell mig d'una tempesta trepidant, sense ni un bri de misericòrdia, per acabar portar-nos cap a una escena final en la qual hi caben múltiples interpretacions al voltant d'un viatge personal o comunitari, així com el destí al qual ens estem abocant a "tota màquina" i com si fóssim zombis espantats.

"Sirât" és una pel·lícula immersiva que ens enxampa, ens sorprèn i que, més enllà de les diferents mencions al·lusives o properes a una experiència religiosa —l'aspecte al qual, personalment, li posaria més objeccions— s'acaba convertint, en una escena final inquietant i memorable, en un brillant toc d'atenció per la nostra consciència letàrgica acompanyat d'un molt petit bri d'esperança. (8,5)