No m’ho havia plantejat mai, però després de l’anterior post on parlava de la meva experiència amb la punció dural (i sí, segueixo amb mal de cap) m’he animat a seguir escrivint sobre la maternitat. Però ho faré mostrant la cara B, perquè la A ja la coneixem tots, aquella on tot és meravellós, fantàstic, la millor experiència de la teva vida, etc. I sí, és així, però i tot el que no ens expliquen? Per què tinc la sensació que des que sóc mare… m’he tornat bipolar? :):
- Em puc llevar súper contenta, alegre, amb energia (és fàcil amb les rialles de bon dia que fa el Leo de bon matí) i al cap de dues hores estar d’un mal humor i mala llet immensa per qualsevol xorrada o fins i tot sense motiu aparent.
- Em sento la dona més feliç del món gaudint les 24 hores del dia del Leo veient com creix i descobreix totes les petites coses. Però al mateix temps em passo el dia desitjant que dormi per poder dormir, principalment, i poder fer les mil coses que hi ha pendents per casa.
- Tinc ganes de recuperar la meva vida social nocturna, anar al cinema, sortir de festa, un sopar d’amigues, una vetllada romàntica amb la parella… però quan tinc l’ocasió prefereixo quedar-me a casa amb ell perquè sento que mai tornarà a ser tan petit i no em va d’uns mesos per recuperar alguna nit d’oci.
- Miro qualsevol revista o anunci de moda i penso que em començaré a arreglar per sentir-me de nou mínimament atractiva però quan arriba el moment de sortir al carrer em poso els mateixos pantalons de sempre que són els únics que no m’estrenyen la cicatriu de la cesària i un dels dos jerseis que em permeten donar el pit amb facilitat i comoditat. I les sabates: uns kets, evidentment!
- Em veig incapaç de deixar al Leo vuit hores seguides amb algú per tornar a treballar i no estar amb ell tot el dia mentre al mateix temps estic desitjant recuperar la meva vida professional i sentir que sóc quelcom més a part de mare.
Em considerava una persona amb una certa facilitat per veure les coses clares, o almenys decidida, però així estem cada dia… És per tornar-se boig, no? Diuen que és cosa de les hormones…
