L'Àngela i l'Hèctor són una parella de joves ben avinguda, amb la particularitat que ella és sorda, ell és oient i es comuniquen en llengua de signes amb una naturalitat creïble i molt ben presentada. Davant una imminent maternitat, a l'Àngela li comencen a aparèixer diverses preocupacions moltes vegades accentuades pel seu entorn. El naixement de la nena i la seva escolarització a la llar d'infants seran l'inici d'una crisi personal i de parella que s'haurà d'afrontar des d'una perspectiva integradora i diversa.

La directora novell Eva Libertad ens presenta la seva òpera prima protagonitzada per la seva germana Miriam Garlo, amb una proximitat inigualable i un control absolut d'una temàtica que s'ha tractat moltes vegades des d'un punt de vista sobreprotector i escapçat. La pel·lícula arriba avalada pel seu èxit en la secció panorama de la Berlinale i pel premi a la millor pel·lícula al Festival de Màlaga. La pinta que té és que no seran les úniques distincions que acabarà obtenint.

El conflicte principal que es mostra és la voluntat ferma de la protagonista per viure plenament i amb normalitat malgrat la seva sordesa ja sigui en l'àmbit laboral, familiar o social. En una primera part sembla que tot flueix de forma prou harmònica fins que l'arribada de la maternitat desencadena una recaiguda en les limitacions de l'Àngela i l'inici d'una nova etapa de recuperació de la seva pròpia conscienciació reivindicadora d'un tracte igualitari en tots els sentits. Aquesta crisi i evolució personal, que es perfilen durant una segona part resolutiva, estan narrades magistralment sense fer ús del recurs fàcil de l'enfrontament brusc o violent, apel·lant a una subtilesa de gestos i mirades del tot congruent amb el to de la cinta.

Com a moment culminant i concret, voldria destacar el pla seqüència del part en el qual podem vivenciar de forma prou eloqüent totes les barreres i dificultats que es pot trobar una persona sorda davant de protocols d'actuació que no contemplen la transmissió d'informació vital i contínua que no sigui per una mare oient. 

Tanmateix, el mèrit més destacable, al meu entendre, és l'enginyosa realització de seqüències i tractament del so que es fa per tal d'aconseguir que l'espectador sigui testimoni privilegiat de la vida d'una persona no oient i que, encara que la realitat que es presenta sigui diferent a la nostra, es generi una empatia i una immersió que et fan sortir de la sala amb la sensació d'haver viscut una experiència única.

Escrivim, doncs, el nom d'Eva Libertad al llistat de nous talents perquè queda evidenciada la seva destresa en un treball d'una dificultat extrema demostrant una capacitat de realització excelsa amb unes formes que van més enllà d'un naturalisme intimista. (8,5)