El cas de Nevenka Fernández va succeir fa més de vint anys, concretament la denúncia data de l'any 2001 i els fets es produïren dos anys abans. Es tracta d'un cas real cobert abastament per la premsa —amb una decantació vergonyosament sensacionalista—, un revelador i implacable llibre escrit pel Juan José
Millás l'any 2004 i, finalment, un bon documental en format minisèrie del 2021 i que podem trobar a les plataformes. Tenint en compte tota aquesta extensa producció del cas, la directora Icíar Bollaín corria el perill de repetir-se o, per contra,  de quedar-se en la superfície. Sortosament la veterana directora se'n surt amb molt bona nota i ens regala un emocionant periple per les vivències extremes d'una víctima d'abusos sexuals i el seu escabrós camí per, en primer terme, mantenir la seva integritat física i psicològica a l'hora d'iniciar una complicada defensa de la veritat i, en conseqüència, la seva dignitat. Un camí que, tenint en compte  tots els entrebancs i grups de persones o institucions que encara ara no han acceptat els fets ni han demanat  perdó, encara continua sense tancar-se. Se sent a dir  que a partir d'aquest cas —va ser la primera sentència ferma per abusos sexuals contra un polític en actiu— la nostra societat ha millorat molt. M'atreviria a dir que això és cert malgrat que, encara avui Nevenka encara viu molt lluny de Ponferrada —població on, sigui dit de pas, no s'hi ha autoritzat el rodatge! Tampoc s'ha sentit a dir res de cap petició de perdó per part de persones o institucions corresponsables.

A nivell estrictament cinematogràfic la pel·lícula mostra de forma contundent una veracitat inqüestionable a partir d'un guió molt ben lligat, una ambientació ben aconseguida i, per sobre de tot, unes interpretacions captivadores.  Mireia Oriol ens regala una complexa transició des del personatge de la regidora jove i d'èxit admirable fins la persona enfonsada i extremadament vulnerable que és capaç de sobreposar-se, amb l'ajut d'una petita comunitat de persones generoses, defensant la seva dignitat i superar un mur d'incomprensió i rebuig. Així, l'actriu protagonista aconsegueix donar al paper una emotiva ànima i credibilitat. Urko Olazábal interpreta de forma encertadíssima un monstre sigil·lós que s'amaga darrera una màscara d'una subtil cordialitat i victimisme. Les dues interpretacions, amb la seva corresponent direcció, és clar, fonamenten amb fermesa una pel·lícula que ens emociona i angoixa al mateix temps i ens regala un brillant thriller psicològic dins un retrat sociològic de denuncia realista del país. (7,5)