El 24 de març de 1916 al Canal de la Mànega un torpede alemany va posar fi a la vida d’Enric Granados un dels músics més internacionals del moment i lleidatà de naixement. I que dóna nom a l’auditori municipal de Lleida. En la seva mort també hi va participar indirectament un català que havia estudiat a la Universitat de Cervera, Narcís Monturiol. El submarí alemany que va disparar els torpedes bevia del submarí que el català republicà de Figueres havia fet funcionar tres anys abans del naixement del músic lleidatà.
En Granados no ha estat l’únic artista que ha mort al mar en temps de guerra. A les mateixes aigües de l’Oceà Atlàntic hi reposen el gran músic de jazz Glenn Miller (1944) i l’actor Leslie Howard (1943), l’amor impossible de l’Scarlett O’Hara, l’Ashley Wilkes, a l’obra mestra “Allò que el vent s’endugué” i per ser la “Pimpinel·la Escarlata” que lluitava, en blanc i negre, contra els jacobins de la revolució francesa. Mentre a les aigües càlides de la Mediterrània hi descansa l’autor de “El petit príncep”, desaparegut mentre dirigia el seu caça a lluitar contra els nazis que ocupaven el seu país, França.
Per altra banda la guerra també va portar riquesa, i per tant música i teatre, arreu del país. I el símbol el tenim a Lleida ciutat al campament de la Canadiense, ara Museu de l’Aigua a la Bordeta. Aquest era propietat de la companyia canadenca que amb la construcció del Canal de Serós i de les centrals elèctriques de Camarasa (1917-20), Serós i Talarn, va produir l’energia que va fer funcionar les fàbriques barcelonines que van subministrar d’armes, uniformes i vitualles diverses als exèrcits aliats tot enriquint una vella i nova burgesia i enfortint el sindicalisme i l’independentisme català (Veure la genial web de Sapiens sobre el centari de la Gran Guerra).
Curiosament, l’electricitat pirinenca de «la Canadiense» només ha estat propietat espanyola durant els 50 anys que van seguir a les maniobres d’un contrabandista mallorquí, Juan March (veure video), que va finançar l’exèrcit sollevat del General Franco i que va derrotar a la multinacional canadenca que l’havia creat, la Barcelona Traction, Light and Power Company Limited, perquè al segle XXI el rebut de la llum ja el tornem a pagar a una companyia forana, l’italiana ENEL (quan es va preferir una ENDESA no espanyola a una de propietat catalana, Gas Natural).
Per acabar, no podem oblidar que els cereals, oliveres, vinyes i ametlles de les terres del Canal d’Urgell i dels secans de la Plana de Lleida van alimentar centenars de milers d’obrers barcelonins i de joves soldats enterrats a les trinxeres del nord de França i Bélgica. Per tant, la suor i l’aigua dels pagesos i dels rius lleidatans també van contribuir a la victòria de les democràcies sobre els imperis autocràtics.
