Una fotografia del que et trobes pel món o potser és que encara ets davant l’espill. Reflexions flamenques (de Flandes).
No et deixen triar. Parella espanyola vol fer una foto del castell del port d’Anvers. M’espero a passar. Fan la foto. Ella diu: gracias. Jo contesto: de nada. Ella diu: (En Amberes) está toda España. L’home diu: igual no es de España. Jo penso: no cal dir res, tot aclarit.
Pau familiar. Fórmula infalible: Mòbils+cuixes de pollastre+frites(chips) = s’acaben els crits i les corredisses de la canalla. I el més important, els clients del restaurant de Gant, encara gelats per la pluja, dinem en pau.
Parlar i silencis: dins el vagó de la Deutsch Banh ens imaginem que la senyora de cabell blanc del seient del costat és la tieta bavaresa de la dona austríaca de l’andana. No paren de xerrar fins que el tren marxa de Salzburg. No, no tenien la finestra oberta, parlaven amb el llenguatge de signes. Els silencis i els gestos també parlen.
Fer anar la llengua. Dona: porqué no está en español? (5 cops) i el marit ho tradueix (5 cops) a l’anglès. Lo taquiller dels barquets turístics de Bruges cansat de la senyora i preocupat per la cua que s’està formant diu (en anglès): Yo cuando voy a Barcelona no me hablan en flamenco. Dona: que quiere decir este ahora?
A la cuina: a totes les TV del món hi tenim cuiners famosos que publiquen llibres. A Anvers els signen a una magnífica plaça renaixentista, la Grote Markt, on 400 anys abans rostien amb foc de llenya els heretges i els lliurepensadors. Els cuiners eren de Can Inquisició i el gran xef lo Duque de Alba.
Gran hermano. Tot turista que dina o assaboreix unes postres en una plaça es converteix en un personatge engabiat, que és observat i valorat per la resta de turistes ociosos que busquen un lloc per dinar o fer el cafè. La meva «casa del GH» va tenir lloc a Bruges sota l’atenta mirada del pintor Jan Van Eyck, qui, 600 anys endarrere, m’hagués pintat en una de les seves obres i ara seria mundialment conegut i admirat per les belleses que deambulen pels museus.
La fi d’una amistat. Les selfies. Take a foto, please? Era la primera frase per poder conèixer gent d’altres parts del món mentre feies de turista. Ara, l’inici d’una amistat internacional està amenaçada per les selfies i especialment pels braços connectats a la càmera de fotos que s’estiren fins a fer-te tu mateix la foto ideal.
Sempre val la pena voltar per fer el retrat de les persones d’eixe món i alhora veure’t a l’espill.
