Taques, causes i heroïcitats

Taques, causes i heroïcitats

dimecres 04 de juny 2014 - 23:45

El meu fill està meravellat perquè es va enterar l'altre dia que a la seva mare li van llençar pintura quan estava treballant.

No vaig ser jo la periodista que va acabar amb tota la roba tacada de vermell i la càmera plena de pintura l'altre dia a la manifestació a Lleida en suport a Can Vies. Però quan vaig veure la notícia, en vam parlar a casa i el Teo es va enterar que a mi m'havia estat a punt de passar una cosa similar. El cas és que per a ell, amb 5 anys, és admirable saber que la seva mare i el seu pare tenen una professió de risc i ens col·loca al costat d'admirables personatges com els bombers.

Per mi, que et llencin ous de pintura mentre intentes fer la teva feina és més aviat una vergonya. Al gener, va haver una manifestació okupa a Lleida a la que van assistir més d'un centenar de persones. Començava a gravar, quan vaig notar que queia pintura a prop meu. Ingènua de mi, no em vaig donar per al·ludida. Al segon llençament ho vaig veure clar. Em van tacar l'abric i les sabates i també la sensació d'alegria que intento mantenir a la feina. Em van posar de molt mala llet. Igual que al llegir el cas de la companya de l'Agència Catalana de Notícies. Al gener, vaig saber que també a un fotògraf li havien ruixat la càmera amb esprai. Alguns amics i amigues que s'estaven manifestant llavors em van transmetre la seva preocupació per les agressions i com a mínim, reconciliaven una part del meu malestar.

I és que si hagués anat a gravar una manifestació de feixistes el dia 20N i m'haguessin insultat i llençat pintura, m'hagués indignat. Però no hagués sentit el malestar de la contradicció, la ràbia de la impotència ni la tristor de la vergonya.

Les pancartes d'aquella manifestació feien referència a un nou model d'habitatge, al dret a un sostre, a la repressió que suposa la priorització de la propietat privada per sobre d'altres drets fonamentals, a la necessitat d'autogestió, a la violència que exerceixen bancs i administracions quan violen sistemàticament el dret a un habitatge digne... Jo estic d'acord amb aquests lemes. Els signo. Cal denunciar les causes de les coses que ens passen. I les conseqüències. Per això, la pintura no em tacava l'abric. En part, em tacava l'ànima (de càntir? Potser sí...). M'hagués sigut més fàcil assenyalar els escatxics i despotricar dels encaputxats que, covards, llençaven ous de pintura contra periodistes assenyalant-nos com a traidors, com a part del sistema repressor, com a perpetuants de les injustícies no denunciades. Però em nego a que em manipulin d'aquesta manera.

Els periodistes som el que som. Uns pensem d'una manera, altres d'una altra. Som missatgers, a vegades més implicats, a vegades més censurats, a vegades més independents, a vegades contraris a les causes que ens toca cobrir, la majoria de vegades precaritzats, a vegades de tornada de tot, a vegades amb l'esperança intacta de contribuir a canviar el món. Encara que només sigui parlant d'un tema del que no es parla. O posant el focus de la càmera en un punt de vista diferent de l'habitual. O obrint el plano per a que es vegin més realitats de les que s'enquadren normalment.

Tot això és el que es taca amb la pintura llençada des de l'anonimat d'una caputxa, des d'unes consignes apreses de memòria, sense possibilitat de replantejar-les ni relativitzar-les ni flexibilitzar-les ni obrir-les.

El meu fill pensa ara que això de ser periodista és heroïc. M'entendreix. Però potser ho és una mica. I no tant per tenir una petita taca de record en un abric. Sinó perquè amb escatxics de pintura i d'indignació, jo -igual que l'altre dia la periodista de l'ACN-, vam tornar a la redacció a editar la notícia. I de tornada, vaig trobar-me amb una mare i el seu fill petit que li preguntava qui eren totes aquelles persones que cridaven rodejades d'antidisturbis, de furgons policials i de guàrdia urbana. La mare em va preguntar a mi i jo, empassant-me una petita dosi d'orgull, vaig respondre que defensaven una manera diferent d'entendre la societat i que reclamaven que tothom tingués dret a viure sota un sostre. La mare va simpatitzar amb la resposta i va continuar la reflexió darrere meu.

Finalment, ni la pintura ni les formes poden embrutar les causes. Per molt que alguns s'entossudeixin a pretendre-ho.

Comparteix-ho

Sobre l'autor

imatge de amaiarodrigo
Periodista i mama. Per tant, sóc experta en fer vàries coses alhora. Però també sóc filla, companya, germana, amiga, feminista, ciutadana, optimista, fan de les reflexions i de tot allò fet amb calma, de la coherència i de l'inconformisme. Sobretot sóc participant, de la vida, de l'entusiasme i de tot allò que signifiqui construir, transformar i caminar cap a un futur millor. Perquè crec que és possible.
Segueix-me :

Altres entrades del autor