Les campanyes electorals en temps convulsos generen més desconcert que confiança. Segons els últims sondejos publicats, un 40% dels possibles electors catalans no havia decidit el seu vot a vuit dies de la jornada electoral. No sé si els debats, els mítings i el contacte directe amb els electors influirà a aclarir dubtes.
El fet és que les eleccions del diumenge estan emmarcades en un ambient de confrontació que viuen totes les democràcies liberals. No és una anècdota que Donald Trump es jutgi a Nova York i que els càrrecs que pesen sobre ell no siguin una rèmora per a ser elegit novament president, sinó que es converteixin en un actiu per a tornar a la Casa Blanca. És insòlit.
La confiança, la sinceritat, la responsabilitat i la solidaritat dels polítics cotitzen a la baixa. Les campanyes contenen més tàctica emocional que propostes que connectin amb les preocupacions dels quals coneixen en les seves carns les conseqüències de la precarietat laboral, econòmica i humana.
La desconfiança o la desconnexió entre la política i la societat desorienten a molta gent, que és colpejada per quantitats indesxifrables d’informació sense conèixer el seu significat. A Catalunya continuem embardissats en el que som sense centrar-nos en el que hem de fer.
El president Macron ens pinta un negre horitzó en el qual la seguretat i la competitivitat europees estan en greu perill. El que més va intimar amb Putin en la llarga taula del Kremlin és ara el que planteja la possibilitat d’enviar tropes a Ucraïna per a combatre a Rússia. Parla amb el llenguatge de De Gaulle, però és incapaç de teixir una relació fluida amb el canceller Scholz. És contrari als nacionalismes, però continua ajornant o bloquejant les connexions energètiques i ferroviàries amb Espanya.
Els temors col·lectius són fundats. Estem en guerra contra Putin i a Gaza moren milers d’innocents. Passem de la crítica al Govern Netanyahu a negar el dret a existir de l’Estat d’Israel alimentant un antisemitisme passat de moda.
En aquestes circumstàncies, que cadascun voti al que consideri menys dolent, al qual sigui constructor de ponts trencats, al qual respecti la cultura pròpia i no rebutgi la de l’altre i al qual promogui una societat més justa i amb menys desigualtats.
Article al blog Lluís Foix.
