La investidura d'un president és imprescindible per formar un govern i arrencar una legislatura.
Però el més important és l'estabilitat a mitjà i a llarg termini. La bona política, la vella i la nova, es regeix per la confiança en la protecció dels interessos contraposats dels ciutadans.

Pedro Sánchez va buscant suports per ser investit president. Ha presentat un programa que pretén acontentar als dos socis que es declaren incompatibles entre ells. No diré que sigui una tasca impossible, però sí improbable. Apedaçar en un mosaic polític a Pablo Iglesias, Albert Rivera i altres grups petits afins a uns i a uns altres és d'una complexitat extrema.

Estem en temps interins i de decisions a curt termini.
Es tracta d'atorgar espais o butaques polítiques als possibles socis que exigeixen quotes de poder. En una intervenció precipitada i gens subtil, Pablo Iglesias es va quedar amb la vicepresidència i amb diversos ministeris clau per al control de la seguretat i la informació que pot convertir-se en propaganda com acaben fent molts governs quan travessen situacions crítiques.

Instal·lats en la incontrolable velocitat dels canvis, la qual cosa queda més palès és l'ocupació del poder al marge de la viabilitat del futur govern. Els perdedors malden per discutir els programes per contradictòries que siguin les seves posicions. La llei d'Educació serà rutinàriament guillotinada tot esperant que torni una altra majoria conservadora per canviar-la de nou. I així des dels temps de Villar Palasí. La llei de la Reforma Laboral saltaria també per l'aire de forma immediata, al marge del que aconsellin les autoritats europees.

Mariano Rajoy es troba reclòs en la Moncloa pensant que la iniciativa de Sánchez s'estavellarà i apareixerà ell com a salvador o com a possible vencedor insuficient en unes eleccions precipitades. Rajoy deu pensar en l'estratègia del general Kutúzov, que va fugir tàcticament de Moscou per derrotar a Napoleó, la veu del qual ressonava solitària en les parets del Kremlin. Rajoy hauria d'haver acceptat la primera oferta del Rei per ser investit. Possiblement, hauria fracassat. Però hauria estat el digne protagonista de la seva pròpia derrota. Ara espera un torn que no se sap si arribarà.

Cal estar atents als moviments en el si del Partit Popular, com assenyalava el dilluns Carmen del Riego des de Madrid en informar que diversos líders regionals del PP demanen un gir polític i cares noves en el partit que ha governat quatre anys amb una majoria absoluta sense ponts amb cap possible aliat en el futur. El de València és una vergonya.

És imprevisible com es desenvoluparan els esdeveniments tant a Madrid com a Barcelona. No és descartable que tant Rajoy com Sánchez passin a la reserva si es repeteixen les eleccions. No és obligatòria una gran coalició entre dos personatges que es detesten públicament. Però les grans coalicions existeixen i en moments de dificultats s'aparten les qüestions personals per aconseguir un programa de mínims comú. A Alemanya ha estat així des de les eleccions del 2013. A Gran Bretanya fins a les de maig del 2015. I així en la majoria dels 28 països de la Unió Europea.

Si cal abordar una reforma constitucional com intenta Pedro Sánchez, és imprescindible la concurrència del Partit Popular. Amb Rajoy o amb qui sigui el seu successor. Europa prefereix, naturalment, l'estabilitat a Espanya. Però és més important encara que el Govern espanyol estigui present als grans debats europeus. Un d'ells és el dels centenars de milers de refugiats que viuen al ras, que fugen de la guerra o que són perseguits per la misèria i la gana. El nombre de refugiats acollits pel Govern Rajoy és ridícul i inhumà. Miserable.

Del debat sobre la posició britànica d'abandonar la UE ningú se n'ocupa.
Tampoc se sap què pensen Pedro Sánchez o Mariano Rajoy sobre la posició espanyola respecte a Turquia. Estem tan abstrets a ocupar butaques i a distribuir espais de poder que vivim aïllats de les qüestions principals que es debaten a Europa.

Necessitem aviat un govern que respongui a una majoria extreta de les eleccions del 20 de desembre. D'acord. Però no al preu de distanciar-nos de l'eix central europeu, que és la suma de democristians i socialdemòcrates. Prefereixo jugar en la Lliga alemanya, francesa, holandesa o sueca que en la grega o portuguesa.

Si l'única alternativa és un govern que posi en qüestió els assoliments aconseguits per Europa, malgrat la crisi que castiga a tants milions de persones, prefereixo la convocatòria de noves eleccions i debatre una altra vegada els inconvenients i avantatges de la vella i nova política.

Article original: Foixblog.com