La directora Cherien Dabis amb aquesta pel·lícula s’endinsa en un terreny complex amb una seguretat narrativa notable, combinant l’escala d’un gran relat històric amb una mirada íntima i emocional molt ben afinada.
Tot comença amb un cop emocional sec: la pèrdua d’un fill enmig d’un context de violència. A partir d’aquí, Dabis construeix una narració que, fixant la mirada a un interlocutor desconegut i a nosaltres mateixos, relata el passat per entendre el present. El recurs no és nou, però està utilitzat amb molta eficàcia: per entendre qui era Noor, cal conèixer abans d’on ve la seva família. Així, la trama ens transporta fins a la Palestina de 1948, en plena Nakba, i ens presenta els orígens d’una nissaga marcada per l’expulsió i el desarrelament.
El que podria haver estat només un drama històric al ús es converteix, amb el pas dels minuts, en una història sobre la memòria i el llegat. La pel·lícula està estructurada en diversos blocs temporals que flueixen amb naturalitat, sense perdre mai el fil emocional. Hi ha un equilibri molt ben trobat entre el context polític —sempre present, però mai imposat— i el retrat dels personatges, especialment en les relacions familiars. Moments com la humiliació del pare davant del fill per part d’una patrulla israeliana, funcionen com a punts d’inflexió subtils però devastadors.
La directora, que també es reserva un paper protagonista, aposta per un to contingut, evitant el dramatisme excessiu. I és aquí on la pel·lícula guanya força: en la capacitat de suggerir més que no pas de mostrar, en la construcció d’uns personatges creïbles que evolucionen amb el pas del temps i de les ferides.
Més enllà del posicionament evident sobre el conflicte, el film aposta per una idea clara: la humanitat solidària per damunt de tot. La memòria —oral, visual i fins i tot física— esdevé un acte de resistència, però també una eina per connectar generacions.
En definitiva, una obra sòlida, emotiva i necessària, que parla tant d’un conflicte concret —ara per ara molt enquistat i amb clares vulneracions dels drets humans per part de l’exercit israelià— com de qüestions universals: identitat, arrels i supervivència. I ho fa amb una senzillesa narrativa que la fa especialment propera i colpidora. (8)
