Quan es tracta d’evocació no hi ha res millor que fer-se companyia amb la música associada a la mateixa pel·lícula. Clica i continua llegint mentre escoltes.
En un exercici una mica autobiogràfic el director Richard Linklater ens mostra els tres dies previs a l’inici de les classes com a membre de l’equip de beisbol en una universitat de l’estat de Texas. Tres dies que s’aprofitaran al màxim per anar de festa, lligar i beure amb un primer entrenament del grup com allò més seriós que succeeix.
Un caramel intranscendent que en mans d’un altre director podria haver estat un xurro no apte ni per les tardes de diumenge. Linklater amb els seus diàlegs intensos i sense silencis construeix una cinta que és emotiva sense ser empallegosa, lluminosa sense convertir-se en infantil i d’una certa complexitat sense ser un assaig hermètic. I el que és més important: atrapa el temps en un relat al llarg de tres dies qualsevol en els quals no passen coses extraordinàries que no ens haguin succeït a milions de joves d’aquella època. La identificació entre irònica i nostàlgica és una element més amb el que juga de forma constant, ja sigui amb la música com amb les actituds i posats de les diferents «tribus» que van desfilant: avui animals de discoteca funky, demà uniformats cowboys al so del country per acabar en un concert de punks «destroyers»
La metàfora esportiva en base a la camaraderia, la cohesió d’equip i la passió del moment també corria el perill de ser un nyap per simplista i repetitiu. Ho hem vist milers de vegades i ho hem qualificat d’americanada insulsa. No sé si és perquè ja m’he convertit en un admirador fidel del director però a mi més aviat m’ha emocionat en un exercici interessant perquè no passa res extraordinari a l’estil «cistella al darrer segon». Tot comença i tot és possible. El destí es presenta davant de cadascú i són ben conscients que l’han d’agafar pel coll amb decisió. El final un pèl transcendent dels 12 anys de creixement infantil i adolescent en l’obra mestra de «Boyhoot» disposa ja d’una digna continuació en tres dies que condensen el pas a una maduresa que, per damunt de tot, val la pena viure en plenitud deixant «que el moment s’aprofiti de nosaltres» i no pas a l’inrevés.
Sense ser una obra rodona al abusar excessivament dels tòpics més bregats d’aquest «gènere» aconsegueix fer de la nostàlgia i la emulació un exercici interessant, evocador i ple d’un sentit sense enigmàtics significats. Encara que tot plegat només ens deixi participar amb passió per trobar un disc de Pink Floyd amb un «canut» a sobre. I de fons sona Stayin’ Alive. (7,5/10)
