Els d’aquí i els d’allà. Tots contra en Mas. Ningú pot discutir que el president Mas és l’ase dels cops del procés. Em pensava que només tenien a l’Artur Mas com a cap d’esquila aquells politicastres, tant de dretes com d’esquerres pertanyents a partits d’àmbit estatal espanyol, que diuen arreglar-ho tot, per després no fer res.
Dels d’allà, tot normal i entenedor, perquè realment ningú vol que canviï res dins l’estat espanyol. Ara bé, el fet que des d’aquí s’estigui més pendent del que fa i deixa de fer obsessivament el President de la Generalitat, trobant pèls en tot, més que no pas en treballar per a la recerca del punt de contacte a compartir en els programes electorals del pilot de llistes que presentaran candidatura al Parlament el 27-S per la banda independentista, em sembla d’allò més autodestructiu respecte al procés.
Mai ha sigut el fort d’aquest país la unitat del catalanisme polític. La política catalana s’assembla a la política espanyola en aquest sentit. Ara mateix, són tres quarts de nou del vespre del dia 22 de juny del 2015, i sembla que només existeixi una sola clivella política -eix esquerra-dreta- que expliqui la confrontació política a Catalunya. En realitat, tothom sap que no així, ja que l’identitat nacional és l’altra eix ideològic cabdal que estructura l’espai electoral a Catalunya. l no obstant, les representacions polítiques dels líders dels partits polítics catalans compromesos amb la independència de Catalunya, estan actuant aquests dies com si l’eix esquerra-dreta hagués de ser decisiu. No discuteixo pas que l’eix esquerra-dreta tingui una importància molt forta pels catalans. Així és. És més, el centre de gravetat de l’electorat català s’ha extremat cap a l’esquerra en els darrers deu anys. Molts catalans es posicionen clarament a l’esquerra. Però, des del meu punt de vista, no hi ha d’haver cap jerarquia entre els dos eixos ideològics a les properes plebiscitàries. L’un i l’altre estan més entrellaçats que mai. Aquestes dues dimensions polítiques no funcionen per separat. Perquè sense recursos econòmics -asfixia financera per part del govern de l’Administració pública espanyola- no es poden fer polítiques socials necessàries encara que hi hagi voluntat política.
De què serveix marcar territori com a partit polític autoubicat clarament a l’esquerra, si no es disposen dels elements materials i personals per a dur a terme consistents i perdurables polítiques socials?
S’acusa pesadament a Mas i al seu govern de retallades a l’Administració pública catalana. Quina és la fórmula per què no hi hagi retallades? Quina és la política pública alternativa? Sempre escolto crítiques, però mai solucions en aquest sentit. Es podria baquetejar en Mas, com de costum, si tinguéssim plena sobirania financera. Però no la tenim. De fet, allí on no entren diners, no en poden sortir. I la Generalitat de Catalunya no es pot gastar allò que no té. Aquesta és la penosa situació que pateix l’Administració pública de la Generalitat de Catalunya. Aixó sí, la culpa és del President.
Les millors idees polítiques per afrontar el desafiament d’aconseguir una majoria absoluta a les properes plebiscitàries han sortit del President Mas. Les alternatives a les propostes d’en Mas es basaven en l’originari pensament polític del President.
Qui va fer virar a CiU -ara CDC- des del «nacionalisme del peix al cove» fins a un posicionament independentista ha sigut el President Mas i el seu equip, escoltant a l’ANC com a representants de l’independentisme sociològic. Ningú ha arriscat més que el President Mas en aquest procés. Ningú ha ofert tantes qualitats en matèria de lideratge polític en aquest país com en Mas. El premi ha sigut xarop de bastó d’allà i d’aquí. Nogensmenys, no l’he vist mai perdre el sentit comú.
Ningú té un lideratge tan potent, com l’Artur Mas, per a representar i ser l’ambaixador de Catalunya a l’exterior amb la finalitat de convèncer als actors polítics més influents del sistema internacional sobre la necessitat d’un referèndum d’autodeterminació vinculant per a Catalunya al final de tot.
Potser és millor sense el lideratge d’en Mas. Potser sí. Però, s’ha de pensar que encara queda molta feina per endavant relativa al procés. Primer, convèncer als catalans sobre votar l’opció independentista que representaran les diverses llistes pel 27-S. Segon, s’ha de fer un front comú independentista amb llistes separades. Això, només es pot aconseguir pactant un punt del programa electoral que portin tots els partits sota el denominador compartit de la independència de Catalunya. I tercer, s’ha de vèncer per majoria absoluta. I quart… veurem com ho fa, suposant que en Mas deixi el capdavant del procés. Podria sorprendre’m en clau positiva. Però, qui sap? és política.
Això sí, la fractura dins l’independentisme polític està més oberta cada dia que passa. Les divisions esquerra-dreta no fan mal, mentre no es perdi l’objectiu principal d’un pacte amb el punt en comú entre les forces polítiques independentistes per l’excepcional 27-S.
Artur Mas, potser, anunciarà que no es torna a presentar com a President de la Generalitat aquesta nit a TV3. Pressuposant la hipòtesi, suposo que el deixaran en pau els d’aquí, i no el picaran tant els d’allà. Qui sap? és política.
Des del meu punt de vista, si en Mas es retira per ocupar un lloc simbòlic a la llista electoral de país de CDC, Catalunya perd el millor actiu polític per defensar l’independentisme a l’interior i a l’exterior. Espero que si encerto el vaticini, deixin d’estomacar-lo aquí i allà. No ho sé pas si se’n podran estar… No m’estranyaria que continuessin «enamorats» del President Mas davant aquesta eventualitat. Qui sap? és política.
