"Tres kilómetros al fin del mundo": retrat nu d'una violència estructural

"Tres kilómetros al fin del mundo": retrat nu d'una violència estructural

dijous 19 de juny 2025 - 10:15
"Tres kilómetros al fin del mundo": retrat nu d'una violència estructural

La pel·lícula comença amb una seqüència d'una desbordant bellesa: dos amics caminant al capvespre per una platja solitària. Després d'acomiadar-se comença una gran el·lipsi al voltant del que li ha passat després a l'Adi. El jove, veí d'un poble a la desembocadura del Danubi, apareix en un consultori mèdic on una metgessa està fent un informe de lesions després d'una agressió brutal. A partir d'aquest moment, la narrativa que planteja el director romanès Emanuel Pârvu és d'una tensió i una cruesa que configura un plantejament estètic totalment concordant amb la voluntat del realitzador. Tot això fins al final: una altra escena d'una gran bellesa on l'esperança apareix a manera d'un capvespre de contrallum encarat.

Durant la major part del metratge la càmera es fitxa —sense moviments distractors i a partir de plànols fixos molt ben ajustats— per tal d'aconseguir un retrat admirable i despullat d'una Romania rural on el silenci que s'imposa aixafa de forma immisericorde qualsevol possibilitat de remoure un statu quo granític i castrador. Els diàlegs són els justos per tal de deixar espai a uns silencis demolidors. L'austeritat expressiva és la norma: ni música, ni diàlegs adornats, ni escenes allargades innecessàriament. El bisturí del director és implacable obrint en canal els mecanismes atàvics de passivitat davant l'autoritat poruga i l'obscurantisme negacionista. Les figures que ho representen no podrien ser d'altres: un capellà prepotent, un policia preocupat pel seu expedient i un cacic nou-ric d'estètica rància. 

"Tres kilómetros al fin del mundo" va molt més enllà de mostrar la bestiesa d'una agressió homòfoba. Tota l'acurada feina de realització es transforma en un bisturí que denuncia sense embuts els deliris estructurals d'unes injustícies clamoroses que s'amaguen darrere una actitud poruga i menyspreable de la majoria dels personatges que hi participen. El retrat resulta demolidor i no s'apunta cap mena de solució immediata, només un sol de capvespre final ens apunta una espurna d'il·lusió vitalista. (7) 

 

Comparteix-ho

Sobre l'autor

imatge de MacPelegri
Exdocent i amant a temps parcial del cinema com a experiència vital, emotiva i onírica. Fugitiu dels meus fantasmes, als quals intento deixar sempre fora de la sala.
Segueix-me :

Altres entrades del autor