Opinió

«Tres kilómetros al fin del mundo»: retrat nu d’una violència estructural

"Tres kilómetros al fin del mundo": retrat nu d'una violència estructural

La pel·lícula comença amb una seqüència d’una desbordant bellesa: dos amics caminant al capvespre per una platja solitària. Després d’acomiadar-se comença una gran el·lipsi al voltant del que li ha passat després a l’Adi. El jove, veí d’un poble a la desembocadura del Danubi, apareix en un consultori mèdic on una metgessa està fent un informe de lesions després d’una agressió brutal. A partir d’aquest moment, la narrativa que planteja el director romanès Emanuel Pârvu és d’una tensió i una cruesa que configura un plantejament estètic totalment concordant amb la voluntat del realitzador. Tot això fins al final: una altra escena d’una gran bellesa on l’esperança apareix a manera d’un capvespre de contrallum encarat.

Durant la major part del metratge la càmera es fitxa —sense moviments distractors i a partir de plànols fixos molt ben ajustats— per tal d’aconseguir un retrat admirable i despullat d’una Romania rural on el silenci que s’imposa aixafa de forma immisericorde qualsevol possibilitat de remoure un statu quo granític i castrador. Els diàlegs són els justos per tal de deixar espai a uns silencis demolidors. L’austeritat expressiva és la norma: ni música, ni diàlegs adornats, ni escenes allargades innecessàriament. El bisturí del director és implacable obrint en canal els mecanismes atàvics de passivitat davant l’autoritat poruga i l’obscurantisme negacionista. Les figures que ho representen no podrien ser d’altres: un capellà prepotent, un policia preocupat pel seu expedient i un cacic nou-ric d’estètica rància. 

«Tres kilómetros al fin del mundo» va molt més enllà de mostrar la bestiesa d’una agressió homòfoba. Tota l’acurada feina de realització es transforma en un bisturí que denuncia sense embuts els deliris estructurals d’unes injustícies clamoroses que s’amaguen darrere una actitud poruga i menyspreable de la majoria dels personatges que hi participen. El retrat resulta demolidor i no s’apunta cap mena de solució immediata, només un sol de capvespre final ens apunta una espurna d’il·lusió vitalista. (7) 

 

Més llegides

Tres escaladors rescatats al congost de Mont-rebei en dos operatius en menys de 24 hores

Successos

Els Mossos denuncien 252 conductors per excés de velocitat en tres hores i mitja a Ponent

Societat

Mor als 73 anys el dirigent veïnal lleidatà Francesc Rosselló Ricart

Societat

Una incidència en les obres del bloc quirúrgic obliga a tancar sis quiròfans de l’Arnau de Vilanova

Salut

Balaguer es vesteix de gala per celebrar la Festa Major del Sant Crist

Societat

També t’interessarà

Defensar els serveis públics és cuidar qui els fa possibles
Opinió

Defensar els serveis públics és cuidar qui els fa possibles

Redacció · 18 oct. 2026
"La bola negra": captivador relat de memòria i identitat
Opinió

«La bola negra»: captivador relat de memòria i identitat

Redacció · 28 set. 2026
"Cronos": no era fàcil encarar l'horror
Opinió

«Cronos»: no era fàcil encarar l’horror

Redacció · 8 set. 2026

El butlletí de cada matí

Les notícies clau de Lleida, Ponent i el Pirineu, a la teva safata abans de les 8 h. Gratuït.