Quan trio una pel·lícula per anar el cinema, al marge de llegir alguna crítica, sempre repasso la filmografia de, en aquest cas, la directora Leonie Benesch. El bon record de El orden divino (2018) i el bon ofici de l’actriu protagonista a la recent Sala de profesores (2023) em fan decantar definitivament per veure-la el dia de la seva estrena.
La Floria és una d’aquelles infermeres aplicades que fa la seva feina amb interès i bon tracte amb pacients. Ho veiem en una de les primeres escenes en què, en obrir el seu armari privat, podem veure alguns escrits de sincer agraïment. El torn que viurà aquella nit serà especialment dur per la càrrega de feina i la manca de personal. L’acompanyarem en aquest frenesí laboral on podrem comprovar la seva eficient competència, el seu tracte proper i empàtic i, també, els moments de tensió personal i algunes errades esporàdiques. La diversitat de problemàtiques i pacients amb què tracta ens permetrà constatar un ampli ventall de personalitats i les seves diferents formes d’afrontar el seu estat i el tracte amb la mateixa infermera, els familiars o companys d’habitació. També haurà d’atendre trucades amb requeriments i els acompanyants per tal de comunicar-los alguna novetat. Finalment, i durant un breu moment de pausa, podrem conèixer la situació familiar de la Floria a través d’una conversa amb la seva filla.
La cinta és d’aquelles de personatge únic, que es desenvolupen durant un curt marge de temps, amb la càmera enganxada a la protagonista i una utilització efectiva del pla seqüència per tal de donar dinamisme a les limitacions narratives. En aquest sentit, s’ha de destacar la utilització justa d’aquest tipus de pla, sense fer-ne un abús, i propiciat en excés en els darrers temps gràcies a les millores en el pes de les càmeres i els estabilitzadors d’imatge. Crec que la directora l’utilitza només quan és necessari i sap distribuir les pauses dramàtiques amb seqüències més calmades i estàtiques. Durant tot el metratge tenim una sensació immersiva continuada i variada des de la tensió fins la calma passant per algun moment de sorna ben portat.
Turno de guàrdia va més enllà del merescut i oportú homenatge per tal de fer-nos gaudir d’una pel·lícula d’una realització exquisida basada en una interpretació impecable de l’actriu Leonie Benesch, una estructura dramàtica variada i ajustada, i un final suggestiu d’una profunda emotivitat, que vindria a ser la cirereta del pastís. (7,5)
