La sequera, llarga i persistent, eixuga el paisatge. Tot s’ha precipitat. Les cireres vermellegen més aviat, els albercocs s’han fet grossos i demanen ser aclarits, les figues ja surten grans al costat de les fulles.
Els sembrats viuen el drama de la sequera. En molts casos no pagarà la pena segar-los. Si hagués plogut en els darrers quinze dies encara s’hauria aprofitat alguna cosa. Però ara ni palla ni farratge. La collita dels cereals es pot dir que s’ha perdut. Els blats i els ordis exhibeixen un groc malaltís i esvaït. Les espigues ni tan sols torçaran el coll perquè no tindran un mànec suficientment llarg.
No es veuen perdius que en aquests dies de l’any feien els nius dintre de la densitat de blats ufanosos i i verds sòlids i purs. Tot s’ofega amb el sol que comença a escalfar i torrar tot el que s’exposa als seus rajos. El pagès ha posat la llavor, l’adob i ha ensulfatat les males herbes. Un mal any que es notarà en el preu del cost de la vida per tothom. Si el graner del país queda escanyolit, tot se’n resent.
Però en el silenci d’una llarga passejada pel terme de Rocafort encara es veu una certa esperança. Els olivers estan carregats de rapa, els ametllers han salvat unes bones rames carregades d’ametllons, les vinyes ja arrengleren amb una rutina impertorbable, els fruiters mostren el que seran les pomes, les peres o els préssecs. Els melons i les síndries ja estan plantats. No tot s’ha perdut, diuen els optimistes. Ja veurem el que passa sinó plou, s’esveren els pessimistes.
Cal que plogui en les pròximes setmanes. No només pel subministre de l’aigua per regar els fruiters i altres arbres sinó per assegurar una certa normalitat en el consum de la gent de ciutat i dels pobles. Els pous encara no s’han estroncat i bombegen aigua amb regularitat. Però no com altres anys.
Voltant pel terme es distingeixen els trossos ben conreats i els que no s’hi dedica el temps que cal. Cada dia els bocins erms van guanyant terreny a les terres de conreu. El bosc avença i els cultius retrocedeixen. Els policies del clima, els que no volen que es toqui res, que no es netegin els boscos, que la natura salvatge és millor que la terra conreada, estan satisfets. Catalunya s’ha de convertir, segons aquests profetes visionaris, en una terra verge, intocable, on les aus, conills, porcs senglars i cabirols siguin els amos de la terra. Potser ho aconseguiran perquè el pagès es cansarà doncs li faran la vida impossible amb paperassa, permisos, exigències i altres innecessàries directives.
Algunes venen d’Europa. Malament. Em diu el Josep del Bellardó que no es pot llaurar des d’octubre fins febrer o març. Això és no saber res a no ser que tingui intencionalitat de dissuadir la pagesia convertint el país en un gran bosc o en terres ermes que el foc anirà devorant any rere any. Ignorància.
Passo pel camí del Vilet i veig com l’exposició il·lustrada de plantes s’ha vist enriquida enguany pels ocells de la terra. Un altre dia els hi parlaré del gran duc, un ocellot rapinyaire, que ha aparegut amb amb més insistència deixant caguerades potents que embruten les teulades i els carrers. Tinc la impressió que han reemplaçat les òlibes.
