La incisiva cineasta Kathryn Bigelow —la primera dona premiada amb l’Òscar a millor pel·lícula i direcció el 2009 amb el títol «En tierra hostil»— no estrenava des del 2017 any que, amb «Detroit», ens deixava astorats davant una brutalitat policial crua, racista i absurda. En aquesta ocasió, torna a posar als EUA davant un mirall sense filtres i una simbologia política prou evident, amb una tensió dramàtica inaudita.
El punt de sortida és, en aparença, ben senzill: el llançament anònim d’un míssil nuclear en direcció a territori continental del país obre tres escenaris de resposta i intriga. Tres parts ben diferenciades i ben entrellaçades per configurar una pel·lícula coral que ens atrapa de seguida i no ens deixa anar fins al final. Cada escenari ens anirà mostrant uns protocols que es van posant en marxa davant la sorpresa i les reaccions més humanes. Una barreja d’èpica i humanitat que aposta tant pel tòpic recurs de la marxa enrere d’un cronòmetre glacial, com per les emotives trucades, fora de protocol, a familiars més propers. Tot plegat entre detalls minúsculs —un petit dinosaure de plàstic o una bossa de patates xips compartida— que funcionen perfectament com a elements d’enllaç i humanitzadors.
Un muntatge mil·limètric i una direcció d’actors impecable completen gairebé dues hores d’un cinema amb elevades dosis d’adrenalina que es combinen perfectament amb mostres de la persona més simple i vulnerable que hi ha darrere de cada càrrec, amb uniforme o sense. Unes petites dosis de lleugeresa no impedeixen que t’acabi inundant una sensació de pànic a partir de tota una sèrie de preguntes existencials que t’endús a casa sense remei. El títol és prou eloqüent, i la directora evita, encertadament, respostes simples o fantasioses: el retorn a la guerra freda i a la bogeria del telèfon roig sembla més que evident.
«Una casa llena de dinamita» és una pel·lícula tècnicament impecable, on la maduresa de la veterana cineasta sap combinar la denúncia més incisiva amb els perfils més planers i humans d’uns personatges atrapats dins l’engranatge d’una megaestructura que ha de triar entre la «rendició o suïcidi». (7/10)
