Una certa falta de mesura

Una certa falta de mesura

dijous 09 d'octubre 2014 - 23:00
Una certa falta de mesura

He rellegit Les formes de la vida catalana de Josep Ferrater Mora. És un assaig filosòfic passat pel tamís de la història i amb vista al futur. És ben sabut que fa especial referència a quatre trets de la forma de vida dels catalans: la continuïtat, el seny, la mesura i la ironia.

Segur que hi ha molts altres trets a destacar, com a qualsevol altre poble o nació. Ferrater reflexiona sobre la mesura fent la distinció entre ideal i realitat. No cal confondre els termes i procurar aproximar-los. Ferrater insisteix en què als catalans no els agrada molt que els prenguin per incompetents. Ens agrada que les coses estiguin acabades, ben fetes, plàsticament belles.

Ferrater suggereix que “ni utilitarisme empobridor ni utopia fantàstica: mesura en la realitat i mesura en l'ideal”. Si alguna cosa pot observar-se en l'interessant i galopant moment que viu Catalunya és una certa falta de mesura. Sembla com que organitzar la manifestació més gran que ha conegut Europa – no sé qui compta o on estan les classificacions històriques- sigui una manera de fer política habitual.

Els ideals es poden i han de traslladar-se als carrers però la realitat de la complexitat dels interessos de la política es maneja en les institucions. És una falta de mesura el pretendre resoldre una situació exhibint la força, quan es parteix de la feblesa política i econòmica. La mesura és càlcul i realisme. La mesura, insisteix Ferrater, pot ser una virtut i una força creadora. Amb el seu segell de filòsof que no oblida les seves arrels ja que sempre pensa en elles estant lluny de Catalunya i d'Espanya diu que “ l’actitud mesurada és una activitat, i a més una activitat incessant. Per això l'hem anomenat “dialèctica”, doncs, com aquesta, la mesura és afirmació i negació amb vista a una integració.

En tot el procés barrejat d'il·lusió i realisme que viu Catalunya es troba a faltar uns grams d'ironia individual i col·lectiva. Aquest “caixa o faixa” s'ha exercitat amb freqüència al llarg de la història. Però em sembla que tot el que passa i quan passa a un govern de Madrid que dóna cops de Constitució a tort i a dret, seria molt més interessant, més fructífer, amb abundants dosis d'ironia. Tot és molt massís, petrificat, definitiu i dogmàtic.

Al cap i a la fi ens espera a tots una taula, gran o petita, ara o més tard, en la qual s'hauran de dirimir les diferències. No hi haurà ni vencedors absoluts ni derrotats humiliats. Més realisme i menys sectarisme en tots els àmbits.


Article original: Foixblog.com


 

Comparteix-ho

Sobre l'autor

imatge de lluisfoix
Nascut a Rocafort de Vallbona, és llicenciat en periodisme i dret. Va ser director i subdirector de La Vanguardia en diverses etapes des del 1982. Especialista en política internacional i columnista de temes d'actualitat, ha estat corresponsal a Londres i Washington i ha cobert set guerres i viatjat per 82 països. Imatge de Revista Valors.org
Segueix-me :

Altres entrades del autor