L’error és present a l’univers, en la reproducció de les espècies, de l’ADN. Els ulls blaus, per exemple, són una mutació accidental del gen OCA2, relacionat amb la producció de melanina. L’error pot ser bell.

Aprenem equivocant-nos, deia el poeta Pietro Metastasio. Una errada involuntària es perdona, perquè és una oportunitat per millorar. Ara bé, no admetre una espifiada és signe de poca intel·ligència. Ciceró afirmava que tothom pot equivocar-se, però només l’ignorant persevera en l’error. Les cagades són imprevisibles, com l’alegria. La perfecció és una quimera, com la felicitat.

La ciència està plagada de pífies que han permès grans descobertes. El 1853, Charles Frédéric Gerhardt va sintetitzar l’àcid salicílic per crear un bactericida. Va ser un fracàs: no millorava la infecció. Però el químic Felix Hoffmann es va adonar que, modificant el compost, aconseguia reduir la febre. Així va néixer l’aspirina, l’analgèsic que serví per pal·liar els efectes de la grip en la pandèmia de 1918. L’error també pot ser útil.

Relativitzem, doncs, l’error i acceptem-lo amb naturalitat. Tots, excepte un: l’error superb de creure que només s’equivoquen els altres.

Article original  L’Escriptori d’Eduard Ribera