Els camps de Bellpuig a Belianes són plans. La carretera fa uns revolts inexplicables i rectes. Els núvols negres, espesos, son esquinçats per llamps que anuncien trons com si fossin canonades d’artilleria. Les bromes blanques, com unes gasses de coto fluix, petites, prediuen pluges fortes, tempestes que arriben després d’un remor llunyà.

Cauen quatre gotellades, grosses, que xoquen contra els vidres del cotxe. En pocs segons arriba l’aigua a dojo. Una pedra aquí i una allà salten per la carretera i per damunt del vehicle. Comença una forta pedregada com si caiguessin boles de ferro. Penso en el mal que aquest caprici de la natura pot fer als arbres i a les vinyes. Dura més de mitja hora. La visibilitat és nul·la però els cops de les pedres sobre la xapa del cotxe em fan pensar en l’abonyegament de la planxa.

En arribar a Rocafort encara plou però la pedra és menys intensa i més petita. La tempesta encara dura i ens creuem amb un veí que m’ensenya una foto del mòbil amb el terra emblanquinat per les pedres del volum d’ous de perdiu. Telefono al Josep i em diu que no ha fet mal perquè la pedregada s’ha produït amb una gran barreja d’aigua. Pensa que no ha estat greu.

La temperatura ha baixat més de vuit graus. Fa fresca. Arriba la nit i no hi han testimonis gràfics del mal causat per la pedregada. Avui diumenge sortim amb el Josep a mig matí. Efectivament, als voltants del poble no ha fet mal. Però en atansar-nos a les vinyes del terme de Verdú es veu la magnitud del desastre.

La primera senyal d’alarma són el gruix de fulles d’ametller, verdes i tendres encara, que comencen a mustiar-se al peu dels arbres que han quedat una mica plomats. En arribar a les vinyes es veu el mal produït per la pedregada. Tot està trinxat, em diu el Josep. Baixem del cotxe per comprovar la destrossa. Els raïms estan desfigurats pels cops de la pedra que ha esberlat molts grans. No hi haurà res a fer.

Els comentaris es redueixen a expressions seques en mig del silenci ambiental. Ens trobem amb vinyaters que han sortit a veure com han quedat els camps després del desastre. Pocs comentaris. Els justos. Diuen que feia anys que no es veia una pedregada tan destructiva.

Els núvols que veia ahir en sortir de Bellpuig eren molt selectius. Descarregaven l’aigua i la pedra seguint els capricis dels vents i sense fixar-se amb partions ni fites. Aquest matí de reconeixement dels danys ha tingut una petita satisfacció en veure que en molts indrets la pedra no va caure o en va caure molt poca. Ha fet mal allà on la pedregada s’ha abraonat però ha respectat altres vinyes que s’han lliurat de la desgràcia. En tornar a casa coincidim amb el Josep que, amb els anys, s’ha vist de tot. Certament.

Article original: foixblog.com