Nora i Agnes es retroben amb el seu pare després de la mort de la mare. El pare, Gustav Borg, és un arrogant director de renom que va abandonar la casa familiar i no va participar del creixement de les filles a partir d'una traumàtica separació. Amb la intenció de recosir la relació, Gustav escriu el guió d'una pel·lícula amb una bona càrrega d'autoficció on vol que hi participi la Nora —actriu reconeguda de teatre i que arrossega el trauma de l'abandonament del pare— i el seu net, fill de l'Agnes. Amb la negativa de la Nora, s'inicia la preparació i assajos de la pel·lícula amb una actriu americana mentre que, amb la contundent oposició de l'Agnes que el seu fill hi participi, s'iniciarà el desenllaç. Però la pel·lícula no comença pas presentant aquests tres personatges, ho fa mostrant una casa de tonalitats roges i fosques, que ha estat còmplice, a mode de quart personatge, de festes, jocs, corredisses, baralles i, fins i tot, del suïcidi de la mare del Gustav.

El director Joachim Trier —recordat per La peor persona del mundo (2021) i Thelma (2017)— no es queda amb el que seria un triangle melodramàtic familiar de personalitats ferides i esquerpes, amb una simbòlica casa contenidora, sinó que basteix un guió molt més complex i afinat, on hi té cabuda des de la memòria històrica familiar i, per extensió, del país, la crítica a la indústria cinematogràfica, o les diverses neurosis derivades de la creació artística del Gustav i la Nora. Però no seria just esquivar el personatge i la interpretació d'Agnes, la germana petita. Ella, que ja va tenir, ben joveneta,  una interpretació protagonista en la primera pel·lícula del seu pare, completa el tercer vèrtex d'aquest triangle amb una fermesa i una brillantor encomiables. Destacar, en aquest sentit, que l'escena de les dues germanes compartint estratègies vitals resulta d'una emotivitat intensa i subtil encara que sigui l'escena més evident de la pel·lícula i la triada pels d'altres cartells.

Valor sentimental ens sedueix amb unes interpretacions per caure de cul, amb un cinema que combina perfectament el guió, el simbolisme de la imatge i el so, mentre ens parla de forma veraç i profunda, d'unes relacions familiars escapçades —igual que l'esquerda de la casa— que, amb l'aparició d'una empatia i una compassió imprescindibles, es poden "repintar" per tal que hi entri la llum alhora que, tot plegat s'actualitza i es reconstrueix. (9)