La Maria (una J. Binoche en la seva línia d'excel·lència) és una actriu glamurosa europea ja madura la qual va saltar a la fama als divuit anys en una interpretació del personatge de Sigrid (una noia jove que manté una convulsa relació amb una Helena madura a la qual provoca el seu suïcidi). Vint anys després, se li ofereix interpretar el personatge d'Helena. Durant la preparació d'aquest personatge la relació amb la Valentine (una K. Stewart magnífica), la seva assistent personal, es va intensificant i confonent amb la mateixa trama de la obra. A la part final de la cinta apareix la nova actriu que ha d'interpretar el paper de la Sigrid  (una jovenísima Chloë Grace Moretz) provocant un xoc generacional i de concepcions vitals inevitable.

Estem davant una obra fonamentada en les interpretacions de les tres protagonistes, dirigides d'una forma magistral, les quals desgranen a la perfecció unes relacions formades per múltiples capes que s'arriben a confondre i que, fins i tot, podrien traspassar la mateixa pantalla per envair la realitat. A partir d'un univers íntim i molt humà s'afronten moltes de les qüestions que ja vam poder contemplar a "Birdman" sense la seva estridència i espectacularitat. L'inexorable pas del temps i la imperiosa necessitat de fer balanç, la rigidesa visió d'un món egòlatra que no pot gestionar l'allau de punts de vista diferents plens de desimboltura, talent i espontaneïtat o la incapacitat de assumir uns sentiments propis i reals confonent-los amb la ficció són alguns dels assumptes que es desgranen magistralment.

Aquestes múltiples capes que es confonen també amaguen una cruenta guerra sense sang ni víctimes en la qual la  protagonista es protegeix amb una fèrria cuirassa darrera una frenètica activitat sense atendre realment a tot allò que afecta la seva autèntica emotivitat. Mentre sembla que va guanyant alguna batalla protegida per la seva fama-fortí està clar que està perdent la guerra. La seva independència i fortalesa que des de la interpretació de Sigrid ha dut com a bandera ara s'estan enfonsant a l'haver d'entrar en el personatge d'una Helena repudiada en el passat. Es tracta d'una confrontació generacional al voltant de la incomunicació, la rigidesa i els estereotips que es pot traslladar perfectament a la realitat i a la qual donen vida tres actrius en estat de gràcia.

No és una cinta amb un ritme frenètic i engrescador. La seva durada potser és un pèl excessiva i cal anar amb la predisposició de veure teatre dins el cinema. La meva experiència la puc definir com a molt gratificant i us puc dir que les dues hores se'm van fer prou entretingudes admirant els majestuosos paisatges i les interpretacions sublims. També pot ser que el pas inexorable del temps estigui esdevenint per mi una qüestió recurrent... (7/10).