CASTELLANO
Brillava el sol, allí penjat en un cel blau.
Els corbs, que els pinten blancs,
en un cel artificial, taparen el sol.
Blancs?, no. Negres com la boca del llop.
Sí, negres. Cercant carronya,
allí on la busquen, no la troben.
Ells són la carronya, pestilent.
Ells, posseïdors, amb avarícia, de l’odi,
de la venjança, de la incultura quasi absoluta,
aimadors embogits del domini del poble,
violents sense mesura, prepotents maleïts,
no troben, ni trobaran, a qui destruir.
L’odi, la venjança, la incultura, la violència,
la prepotència i el desig desmesurat de poder,
s’encarreguen de pintar blanc allò negre,
de fer conspirador a qui treballa per la llibertat,
a castigar a qui cerca l’entesa dels pobles,
a enreixar la pau, l’amor i la llibertat,
creguts, com rucs esparverats, convençuts
de tenir-ho tot i a tothom, lligat i ben lligat.
Sempre tenen la cara al sol, el sol els cega.
Pena fan i dolor causen.
El bumerang treballarà prompte.
Els altres, el nostre poble,
dones i homes, xiquetes i xiquets,
segadors de cadenes, altaveus de la pau,
portadors de la llibertat, com estendard,
mosaic de la pluralitat, el respecte i l’enteniment,
cantaires de l’amor i la llibertat,
de l’esperança i d’un món millor,
pateixen, però no defalleixen,
ploren, però per dins,
les seues llàgrimes van regant la força i el seny,
i no la folia de la venjança i de l’odi,
van alimentant tot allò que és precís per a treballar,
per i per a la pau i la concòrdia, per a construir les bases,
els fonaments d’un poble ferm i solidari,
per a formar uns éssers sense por i lliures.
No oblidem que deixem de ser lliures,
en acceptar que no ho som,
quan diem aimar la pau del silenci,
silenci que no deixa de ser
l’emmudiment de la nostra covardia,
la que amaguem rere una falsa pau,
una falsa pau, producte de l’esclavitud
a la qual ens hi aboquem miserablement.
Sí, tornem a anys passats,
i com en aquells anys, es fa palès
allò que diu la cançó de la Maria del Mar:
“Què volen aquesta gent que truca de matinada?”
Sí, com en aquells anys, la brutalitat d’uns pocs,
ens fa mal, ens causa dolor, ens omple d’angoixa,
ens xopa d’odi, i tot allò que rebutgem, com fa anys,
Com ja fa anys, ens prenen amics i familiars,
ara, encara, no els maten ni els fan desaparèixer,
a l’Emilià i qui havia de ser fill meu, sí, fa anys.
Ara, tenim el mateix dolor que fa anys, però,
com fa anys, engolírem saliva, ens mossegarem la llengua,
donarem cops de puny a l’aire, cridarem, xisclarem,
rabiarem, però… sense violentar-nos, gens ni mica, per fora,
com a formiguetes anirem treballant
per la llibertat, la pau i l’amor de tothom.
Anirem fent com diu un gran himne:
“Al damunt dels nostres cants aixequem
una senyera que els farà més triomfants”
Sí, triomfants a tots els de dins i els de fora,
estant lluny i estant a prop, però que estan.
Aimat Víctor, pensant en tu,
tot això m’ha vingut al cap.
“PAX TECUM SEMPER, IN ETERNUM”
Jepic
Sinto petit,
11/112017,
04:15, matinada.
A Víctor Bayarri Catalán, amb dolçor.
