La família de Nora emigra al Canadà des de Corea quan ella té 9 anys i s’acomiada de Hae Sung amb una innocent i iniciàtica amistat. Al cap de 12 anys i mentre ella està estudiant teatre a Nova York recuperen el contacte de forma virtual i reprenen una connexió per tal de constatar que el vincle segueix existint malgrat una distancia insalvable que acaba constituint-se en la raó fonamental per aparcar-ho temporalment mentre deixen que les seves vides flueixin de forma natural i autònoma. Finalment, i 12 anys més tard, es retroben a Nova York per una viatge de «feina» del noi mentre ella viu en parella amb l’Arthur, ambdós amb una carrera professional prou consolidada. Un retrobament d’una setmana durant la qual es plantegen els inevitables dilemes que sempre comencen amb «I si…?» alhora que comproven que perdura un afecte especial entre tots dos després de de vint-i-quatre anys sense veure’s. Tot això succeeix mentre l’Arhur es manté en un expectant, amable i molt interessant segon pla
La directora i guionista Celine Song reconeix que la pel·lícula conté elements de la seva pròpia experiència per tal d’aconseguir transmetre amb un llenguatge cinematogràfic detallista i subtil tot allò que s’experimenta en un retrobament d’aquestes característiques. Per una part tenim el dolor del Hae Sung per la pèrdua d’una amistat inicial i entranyable. Per l’altra la pena i l’enyor de la Nora per haver abandonat la parla i la cultura de la seva infància. Un dol que tots dos han arrossegat més de dues dècades i que acaben compartint amb una tendresa i un respecte d’una intensitat captivadora a través d’unes escenes carregades d’expressivitat. I és en aquest punt on la directora aconsegueix explorar amb dolçor i sense caure en el remordiment inútil un territori que ens pot ser familiar per les múltiples vivències i sensibilitats al voltant d’aquelles vides possibles que podien haver estat prou reeixides. Seria l’expressió del concepte coreà del in-yun que deixa de banda la rancúnia per abraçar la idea que les nostres vides són més aviat una acumulació de les experiències i possibilitats viscudes en una mena de capes que es van superposant. En algun moment el to i la sensibilitat d’alguns passatges em recorden a la memorable trilogia «Antes de…» de Richard Linklater en el sentit que ambdues aconsegueixen capturar moments realment intensos i afectuosos des d’una aparent senzillesa que amaga una memorable solidesa cinematogràfica.
«Vidas pasadas» és una experiència cinematogràfica singular que t’impregna de serenor en mig d’un relat amargant mentre et xopa d’una sincera emotivitat alhora que desenvolupa la idea d’amistat a través d’unes identitats autònomes que es conformen de forma polièdrica. (8,5)
