El director Britànic Alex Garland i l'exmarine Ray Mendoza es van conèixer durant el rodatge de "Civil War" (2024) on Mendoza feia tasques d'assessorament. El relat de l'experiència traumàtica durant la guerra de l'Iraq del exsoldat li devia fascinar tant que, finalment, es van posar a la feina per tal de presentar-nos aquesta petita joia que narra gairebé en temps real l'emboscada que pateix un grup de combat de l'exèrcit dels EUA, el novembre de 2006 en una missió de vigilància a la ciutat de Ramadi (Iraq). Els records personals propis i els d'altres companys de Mendoza acaben conformant un guió on el protagonisme principal recau en el grup unit per un uniforme.

Tot comença amb un videoclip voluptuós de ballarines d'aeròbic al compàs d'una adaptació de la cançó "Valerie" de l'Steve Winwood entre gestos desenfrenats d'un grup de machirulos que semblen estar ben connectats entre ells. L'escena et deixa amb la sospita d'haver triat aquella cinta equivocada que té bones crítiques i prou. Sortosament, el que ve a continuació s'acabarà convertint en una destacada pel·lícula del gènere bèl·lic més despullat i realista. Amb una estètica austera que t'impregna d'una sensació de fredor, el grup accedeix a una casa familiar sense cap mirament, aïlla amb agressivitat a la família a una habitació de la planta baixa i comença les tasques de vigilància. El tractament de la part del so, amb diàlegs telegràfics i comunicació repetitiva per ràdio, dona un context de veracitat a tot el que fan un grup de soldats parapetats per un uniforme que no els deixa ni respirar. 

Abans de tancar m'agradaria exposar dues escenes de la part final que compensen una mica l'orientació més bel·licista que es podria interpretar amb una mirada superficial. La primera té lloc quan alguns membres adults de la família acaben cridant un eloqüent "Why?!" que ningú és capaç de respondre. La segona és la que hauria d'haver estat l'escena final —evitant la tòpica i cursi exposició de fotos i imatges dels protagonistes reals dels fets— on, en un pla panoràmic, els resistents autòctons acaben sortint dels seus amagatalls i ocupen el mig d'un carrer desert sense escenificar cap emoció.

La cinta ho aposta tot per aquest to immersiu allunyant-se de qualsevol proposta més clàssica. A partir d'una magnífica combinació d'imatge i so, un crescendo d'intensitat a partir d'un muntatge ajustadíssim i una nul·la aposta per l'heroïcitat èpica o qualsevol justificació política/patriòtica, se'ns proporciona una experiència cinematogràfica única. (7)