Durant 195 minuts (sí, ho heu llegit bé: tres hores i quart) el director turc Nury Ceilan ens destripa a en Aydin, un actor retirat que dirigeix un hotel rural que fou herència del pare. Ho fa acompanyat de la seva jove esposa i la seva germana. La vida transcorre pausadament entre converses i discussions mentre l'hivern i la neu estan a punt d'encobrir-ho tot.
Des d'un petit món personal i de retir en una exòtica i bella --malgrat que també sigui dura i lletja-- ruralitat es van plantejant tota una sèrie de qüestions essencials pròpies de la naturalesa humana.
Durant la primera meitat es presenta la situació d'una forma descriptiva i detallista. A partir d'aquest moment es plantegen els diversos conflictes al voltant del personatge principal. Malgrat que l'escenari estigui ubicat en un lloc remot i aïllat, els assumptes exposats són tan universals que s'apropen de  forma prou captivadora a tot allò que conformaria el nucli de la essència humana.
La felicitat remota com a objectiu vital que s'escola entre les mans, la complicada confluència entre llibertat i arrelament ( amb els viatgers i el cavall com a metàfores), el perillós sotmetiment "voluntari" a partir d'una idolatria, la caritat mal entesa des d' una compassió que genera rancúnia i injustícia, la dignitat des de la més absoluta pobresa i marginació, una amplia formació i cultura que degenera en supèrbia i despreci, les relacions humanes des d'una inabastable injustícia que els "notables" no saben capgirar o l'etern dilema de l'amor com a font de joia i dolor alhora serien, entre altres, algunes de les atractives propostes que es van desgranant pausadament.
Els diàlegs, pel que ens explica el director, estan elaborats amb la seva parella i co-guionista Ebru Ceylan en un procés de debat intens que es deixa notar en la seva naturalitat, profunditat i autenticitat que permet el miracle que una conversa de més de vint minuts amb pla/contrapla continuat sigui prou atractiva.

El tractament minuciós de la llum, els enquadraments estudiadíssims i un so ambient --pluja o gossos-- que t'acompanya de forma tènue i penetrant construeixen una estètica subtil i delicada d'una bellesa admirable. 
Les interpretacions et fan tenir l'agradable sensació que estàs davant la persona en carn i ossos i t'oblides que estàs veient un paper ben representat. No hi ha ni un segon d'exageració, tot flueix com una tènue nevada que ho inunda tot.

Tot plegat ens porta a afirmar que estem davant una obra eminent d'un cinema clàssic proper al teatre per la seva preponderància dels diàlegs conjuminat amb un espectacle visual que es converteix en un regal per l'esperit. Crec que no exagero al puntar-la amb un ben merescut 9/10