Xerrar per no dir res

Xerrar per no dir res

dijous 08 de gener 2015 - 21:00
Xerrar per no dir res

Després d’un dia de forts vents, s’agraeix la calma i el silenci d’un nou dia tranquil. Quan el vent bufa molt fort (això ho saben prou bé els que han de patir les tramuntanades) la gent es torna neguitosa. Els forts vents molesten, fan destrosses i, a vegades, fins i tot causen víctimes. I una altra cosa: el vent fa que tot sigui sorollós. 

L’ambient sorollós em desagrada profundament perquè destarota i desequilibra el psiquisme de les persones i dels animals. Amb el soroll les bèsties canvien els costums i la seva manera de fer. La majoria d'animals s'allunyen del soroll i busquen el silenci. El món modern ens ha acostumat al soroll i a la xerrameca i hem desvalorat el silenci i els silencis. No defensaré pas que la vida monàstica, basada en el silenci, sigui per a tothom. Alguns hi estan cridats i altres no. Alguns sabran fruir del silenci i altres no. Alguns necessiten el silenci absolut i a altres els molesta i els incomoda. Però em sembla que tots necessitem estones de silenci per a retrobar-nos amb nosaltres mateixos, per poder reflexionar i pensar en el que ens envolta, en el que fem i en el que som. 

Diuen que el silenci és incompatible amb la ràdio. Que un petit silenci es fa molt llarg. Jo crec que no és ben bé així. El que passa és que ens han acostumats a una xerrameca constant, a unes tertúlies on tots parlen al mateix temps i a un ritme frenètic. Sembla que això del ritme és molt important i els programes han de tenir ritme, força ritme... Quan diuen ritme deuen voler dir xerrar de pressa. Crec que la ràdio ens hauria d’acostumar als silencis per tal de que poguéssim reflexionar sobre moltes coses interessants que es diuen. Sentim tantes i tantes coses coses que no les podem digerir i no ens aniria gens malament que, quan hi hagués algú que parla bé i diu coses interessants, paressin una mica, posessin una estoneta de música relaxant i deixessin temps per pensar. Però és veu que això encara no s'estila. Potser algun dia... El que jo no puc resistir és el parlar per parlar. Parlar per a no dir res. La xerrameca.

En la música, els entesos diuen que els silencis tenen molta importància perquè donen valor i rellevància a la melodia. Donen respirs a qui interpreta i a qui escolta. El silenci pausa la vida en general i, per això mateix, ens caldria recuperar el silenci i els silencis. No cal parlar sempre. No cal parlar a tot arreu. No cal parlar per parlar. No cal moure’s sempre, com no cal sortir, voltar i viatjar sense descans. També és bonic quedar-se algun cap de setmana a casa, ben tranquil i, si pot ser, relaxat i en silenci. Podem trobar-nos amb nosaltres mateixos, pensant no tant amb el que hem de dir, sinó pensant amb el que potser no ens cal dir.

Tots ens hem trobat en situacions en què el silenci resulta violent i llavors sortim parlanr del temps. S'ha de trencar el silencia sigui com sigui. No ens adonem que, si no tenim res interessant per a dir, potser val més quedar-nos callats i escoltar el silenci, que també és ben bonic.

Comparteix-ho