Ja ho deia la Trinca el 1981, i és que quan el Règim del 78 veu trontollar els fonaments que sustenten els privilegis de l’oligarquia econòmica i política, fan mans i mànigues per reprimir qualsevol veu discordant i fer-nos tornar a “l’ordre constitucional”. Ja hem vist que des dels cossos policials, passant per jutges i fiscalia, qualsevol eina és bona per aconseguir tenir-nos atemorides i sotmeses.
La persecució i regressió a models polítics i socials dissidents amb l’ordre establert imposat s’han repetit els últims 40 anys: des dels moviments catalanistes dels anys 80, passant per les lluites mineres i industrials dels any 90 fins arribar als nostres dies contra col·lectius anarquistes, llibertaris, moviments socials i estudiantils.
No és específic d’un govern concret o d’un partit en particular sinó que és una estratègia de les elits dominants. Una estratègia destinada a mantenir un model de social i econòmic que afavoreix a una minoria explotadora i que busca mantenir una “pau social” a costelles de totes.
L’alarmant d’aquesta estratègia és que en els darrers anys també ha sobrepassat a col·lectius concrets i s’ha estès a qualsevol veu crítica o desobedient, sigui de l’àmbit que sigui: titellaires, mestres, bombers, cantants, artistes, jubilats, mecànics, il·lustradors de còmics, periodistes i un llarg etcètera, són exemples de de víctimes d’aquesta repressió instaurada de manera sistemàtica. Una manera d’actuar per part del poder que mostra la voluntat d’estendre la por i de deixar-nos mudes i de retallar les nostres llibertats amb la intenció de tallar d’arrel qualsevol idea o veu que qüestioni la realitat que vivim.
El que no saben és que a cada repressió, a cada agressió sol aconsegueixen aflorar més rebel·lia i més reivindicació, a la vegada que deixen al descobert els peus de fang on es basa la nostra democràcia. Juntes som més fortes, juntes no hi ha qui ens pugui aturar.
