(prenguem-nos-ho amb humor!!!)
Ja estic expectant pel nou institut de La Bordeta. No, no, encara no s’ha anunciat! Però veient com van les coses, serà cosa de pocs anys, no? Només cal seguir les passes del Secà. Desgastar les escoles públiques, estigmatitzar-les, deixant que es facin aparents categories. Després d’un temps, tancar alguna línia. Esperarem uns anys més, i ja podrem fusionar les escoles. Veieu, ja tenim l’edifici buit per a fer-hi el nou Institut!
Tampoc crec que es tracti d’un pla premeditat, ni que hi hagi un gran cervell al darrera, o que puguem parlar de conspiració. Simplement hi veig voluntat política i defensa d’uns models. D’apostar o per l’escola pública, o per deixar l’educació en mans de la competència del mercat, de l’empresa privada (això sí, concertada amb diner públic), la que millor es sàpigui vendre. Perquè ja sabeu allò que diuen de l’empresa privada: sempre és millor que lo públic (hauríem de començar a fer la llista de les millors frases per posar als portals de les escoles, a mena del ‘Todo por la Patria’).
Tranquils, però, que sempre hi haurà escola pública per a la resta, els que no s’ho puguin pagar. L’estat assistencialista no desapareixerà. És l’excusa perfecta per segregar, no ja per procedència (inmigrants o autòctons), si no per estrat socioeconòmic. I després diran allò de ‘només hi van perquè és gratis’, ‘i ni així’, o el ‘s’aprofiten dels impostos que paguem entre tots’, dignes del catàleg de la demonització de la classe obrera per a un nou llibre de l’Owen Jones. I acabarem amb que si no hi ha diners per a tot (no ho oblidem, estem en crisis!), caldrà barallar-nos per les molles. Per a quan ‘voldrem el pa sencer’?
La veritat, més que de voluntat i models, hauríem de parlar de simples xifres i números, de jerarquies i ordres, i de complir amb els objectius (com sona tot això a competitivitat, eficiència, èxit, rendiment, etc., segurament les paraules que ompliran els nous murals de les escoles; fets, això sí, pels propis alumnes). Si de Barcelona ens diuen que s’han de tancar quatre grups a Lleida, l’objectiu d’en Cullerés ha de ser tancar-los (o potser no cobrarà la prima per obediència?).
Jo, en canvi, no renuncio a l’escola pública. D’entendre l’educació (junt amb la cultura, l’altra gran oblidada) com a eina indispensable per a formar-nos i esdevenir més lliures. I no sols com a èxit, en una mena d’ascensor social possibilista. Si no acceptant la classe social a la que pertanyo, la treballadora. Amb l’objectiu prometeic d’eliminar les desigualtats i els privilegis. I amb l’optimisme i la confiança necessàries per construïr aquesta escola pública dia a dia. Tot està a les nostres mans.
I no sols a les nostres: Ensenyament, en lloc de tancar, per exemple, una de les dos línies de P3 del Joan Maragall de La Bordeta (barri amb les altres dos escoles públiques amb excès de demanda, junt amb els veïns de Cappont), podria posar-hi més recursos, apostar per l’escola, vincular-la amb el barri, motivar un AMPA forta, activa i amb poder de decisió, reduïr ràtios i aprofitar la baixada d’inscripcions per crear un grup fort de famílies que trenquin els estereotips segregacionistes i de categories d’escola, aplicar noves pedagogies, seguir confiant en els docents que, tot i les dificultats, han demostrat tots aquests anys la seua professionalitat, etc. De veritat no ho veieu com un altra oportunitat perduda per començar a adreçar el que ja fa temps que dura?
