Aquest diumenge, 22 de gener, es complia el centenari del naixement d’Elvira Godàs i Vila, filla de Frederic i Victorina. Mestra vocacional, que va contribuir a la introducció de la música com a matèria de l’ensenyament bàsic, va estar marcada per les idees de la pedagogia activa que, de fet, va inspirar tota la família (pare, mare, germà), convertint-la en nissaga de mestres avançats al seu temps, precursors de pràctiques educatives basades en valors participatius que ara es presenten com a innovadores. Com ella mateixa va dir en una entrevista que li van fer poc abans de morir als 98 anys, “l’escola era l’ànima de la societat que volíem construir, més justa i democràtica”. Va ser per això que, segons ella, l’aviació franquista va bombardejar el Liceu Escolar el novembre de 1937.
Elvira Godàs va haver de desenvolupar la major part de la seua tasca pedagògica a França i, sobretot, a Mèxic. Més de 40 anys exercint a Mèxic, país on és més reconeguda que en el nostre. Va haver de viure-hi, exercint una pedagogia amarada de valors republicans, d’actitud cívica i de defensa de la llibertat. Va haver de ser-hi perquè va haver de marxar a l’exili, com tanta gent de la cultura i de l’educació que havien intentat construir una societat més justa i igualitària i, només per aquest delicte, no haurien durant ni un mes sota el règim franquista. Víctimes no de la guerra, sinó de la repressió dels vencedors, que es van venjar de forma sistemàtica dels vençuts a la postguerra. A la Lleida de la postguerra, sota alcaldes franquistes que tenen carrers en el seu honor a la nostra ciutat.
La Guerra Civil va ser, per les seues conseqüències tant econòmiques i materials com polítiques, un desastre .Per les seues conseqüències cíviques i socials, un veritable drama humà: la pèrdua de tot el cabal i el potencial humà va empobrir el país científicament, intel·lectualment i moralment. La guerra en si, l’exili i la repressió franquista van causar morts, van trencar famílies, van esfumar patrimonis. Van anorrear vides i projectes de futur individuals i col·lectius.
Recordar figures com la d’Elvira Godàs és, doncs, fer un acte de justícia històrica i de reparament de la memòria. Pel que van ser com a persona i pel que representen com a símbol. I, en aquest sentit, Elvira Godàs és símbol per partida doble: com a dona i com a mestra. Símbol d’aquelles dones que es van incorporar a la vida cívica de forma activa, representant un nou model de dona, fins i tot sense ser-ne del tot conscients, fent una cosa fins aleshores impensable com tenir una feina ben considerada –a la República– i remunerada. I també símbol d’aquelles i aquells profesionals del magisteri que, en una època d’alt índex d’analfabetisme i de desigualtat entre sexes, van educar –nenes i nens a la mateixa aula– en igualtat i llibertat i, per aquest fet, van patir la repressió franquista o van haver d’enfilar el camí de l’exili.
Força mesos enrere, vam demanar a l’equip de govern de la Paeria que es fes un homenatge a Elvira Godàs en el centenari del seu naixement i vam demanar que es posés el seu nom a un carrer, en substitució d’algun dels molts noms franquistes que demanàvem que fossin suprimits. La Paeria no ha fet ni està previst que faci cap homenatge, no s’ha posat el seu nom a cap carrer… I els noms i símbols franquistes continuen als carrers de Lleida.
Els valors democràtics –republicans– que personificava Elvira Godàs, la seua praxi d’innovació pedagògica i el seu periple personal i familiar la fan mereixedora d’un homenatge. De més d’un. I és així que Sant Adrià de Besós, vila on va viure des del seu retorn de l’exili a 1980 fins a la seua mort l’any 1995, li vol dedicar un carrer. A la seua ciutat natal serem més desagraïts? ERC, JERC i el nostre grup municipal volem reparar l’oblit i el greuge. L’oblit de Godàs i del que representa; el greuge, amb la memòria històrica. Per això volem commemorar el seu centenari. Per això reclamem un carrer al seu nom: en el lloc d’un dels molts noms franquistes que resten a les parets de la ciutat.
