No és un dia qualsevol
És Nadal
Bon Nadal a tots
Estic assegut al voltant d’una taula amb la família.
Un bon dinar on les mestresses de casa donen el millor de si mateixes, on es parla de quasi de tot i, com no, del pessebre.
Fa fred.
Vaig mirant l’hora com si hagués d’anar a algun lloc.
Estic intranquil.
«Però, si no has de fer res», li diu el cap al cor. Però el cor esta neguitós.
Surto de casa malgrat el fred.
El cap comença a taral·lejar la cançó de Vangelis.
De sobte, de cara amb la realitat.
L’aparcament, buit. Ningú passeja amunt o avall. No hi ha presses d’ultima hora. Ningú pregunta per les entrades o el bar.
Tot resta fosc i mut, els llums tampoc estan encesos, ningú et desitja un Bon Nadal, els ulls es comencen a humitejar.
No se si és el fred o és l’enyorança.
Tot i això, continuo. Passo per la caseta de les oques. Ja son a dormir, tot en silenci.
La plaça buida, ningú pel carrer, Sant Guim avui esta trist.
Malgrat tot, arribo el primer a la porta d’entrada per veure el pessebre.
Ningú em dona la Benvinguda.
El meu amic tampoc diu «De petit encara recordo……….»
Empenyo la porta. Resta oberta. Dubto. Entro, tot fosc. Ni tan sols un llum il·lumina el camí. Arribo al mercat, no hi ha enrenou de gent ni nervis.
L’ escena plora en silenci.
Vaig fent el recorregut, el cap treballa de pressa, els records s’amunteguen de cop a la memòria. Arribo al meu lloc. Tanco els ulls. Veig la meva escena, resta igual, com la vaig deixar l’ultima vegada que la vaig veure.
Les llàgrimes comencen a lliscar galtes avall.
Me’n torno cap a casa. Pel camí, vaig cantant la cançó de Vangelis.
Quan arribo em pregunten: «D’on vens?»
«He anat a veure el pessebre.»
Em miren amb cara estranya. «Però si no n’hi ha.»
Els responc. «Dins el cor de cadascú n’hi ha un.»
Que tingueu tots un Bon Nadal
