Fa pocs dies ens assabentàvem del relleu episcopal a Lleida, un fet normal quan el bisbe arriba a l’edat de la jubilació, als 75 anys. Des de la democràcia, cada bisbe ha viscut moments de gran intensitat i de decisions difícils i d’altres de més tranquil·litat. El bisbe Joan Piris va arribar quan el tema de l’art estava ben viu. Va saber –molt li va costar–, que no li condicionés la seva tasca evangelitzadora a Lleida. Ben aviat, ell, valencià que venia de Menorca, va saber escoltar-nos, fent-se seves les nostres preocupacions i problemes, i es va integrar entre nosaltres com un lleidatà més.
És un home del Concili Vaticà II, que ha intentat aplicar a Lleida, agafant també les propostes que es van aprovar en el Concili Provincial Tarraconense, que traduïen a Catalunya i al nostre temps les resolucions conciliars.
Va dirigir l’actualització de la transmissió de la Bona Notícia de Jesús entre nosaltres. Va promoure un pla pastoral, escrivint unes cartes pastorals i convocant assemblees diocesanes i moments de trobada anual comuna de la diòcesis, demostrant, no solament que és un home de fe compromès, sinó que és un bon dirigent, un líder. Ha pres decisions, malgrat que algunes eren difícils, pel bé de la comunitat, encara que no agradessin a tots, però que han demostrat ser necessàries, fent una reestructuració de la diòcesis i potenciant delegacions i l’acció dels laics. Ha sabut utilitzar les mitjans de comunicació social com eines al servei de l’Evangelització.
Com a màxim dirigent de l’església a Lleida es va comprometre a nivell personal en el seguiment de Jesús. Per tant, devia estar al costat dels pobres i de la gent que pateix. I no sols amb la predicació, sinó amb accions concretes i útils.
Ha estat sensible al món dels malalts potenciant la Pastoral de la Salut; amb el món dels pobres i marginats, comprometent-se en diverses accions, com la organització de la xarxa d’entitats socials, potenciant Càrites i l’acció caritativa i social, i oferint l’antic seminari per pisos socials per ajudar a pal·liar el greu problema de les famílies desnonades.
Ha estat proper al món de la cultura i de la universitat. No ha defugit el diàleg intel·lectual, tenint respostes que donen raó de la fe. Ha potencial l’IREL, centre universitari de la diòcesis, veritable promotor de la Evangelització i font de vocacions al servei de l’Església.
A finals de maig vam celebrar la darrera assemblea diocesana en la qual vam fer una síntesis de la seva acció teològica i pastoral i vam assentar les bases pel futur de Lleida, per oferir-les al proper bisbe. Un veritable llegat –regal que el bisbe Joan deixa a Mons. Salvador Giménez i que aquest, en la seves primeres declaracions, s’ha compromès a seguir, com no podia ser menys, donat el seu gran valor.
Tota l’Església, des de que tenim al Papa Francesc, està en procés de canvi i adaptació més fidel al missatge de Jesús pels homes i dones del nostra temps. El bisbe Joan s’hi va avançar a Lleida i, darrerament, ha vist reforçat el seu mestratge i acció pels escrits i accions d’aquest nou Papa, regal de l’Esperit Sant al món. No és fàcil desmuntar estructures anquilosades pel temps, que avui ja no són útils, i ser valents en despullar-se de poders i antigues tradicions i seguir a Jesús mostrant-lo al món que tant el necessitem, encara que no es reconegui explícitament, però que, al ser un missatge profundament humà i humanitzador, dóna sentit a la vida de tots els qui l’escoltem i volem seguir-lo, amb les nostres limitacions.
Gràcies, bisbe Joan, per tot això que ens has ensenyat, per tota la teva tasca feta a Lleida, on deixes una profunda petjada i estimació. Et desitgem un merescut descans com a gestor i directiu, encara que segur que seguiràs fent el bé allà on estiguis, compromès amb els que pateixen.
Joan Viñas Salas
