Llegit l’article de diumenge de l’Alcalde de Lleida respecte la votació del RDL que permetia l’ús dels estalvis dels nostres ajuntaments i diputacions, m’agradaria fer alguna puntualització donat que, com ja és costum, des de l’independentisme no es diu tota la veritat.

El resultat de la votació de dijous ha permès continuar amb la llei Montoro, o el que ve a ser el mateix “com pitjor millor”. És a dir, es va votar en contra d’un fórmula que donava plena autonomia als alcaldes i alcaldesses de decidir què es el millor pels seus municipis. Des del Ministeri d’Hisenda s’havia trobat un mecanisme, voluntari, que permetia fer ús dels estalvis municipals acumulats als bancs per culpa d’una llei d’austeritat imposada per Montoro.

A hores d’ara, ja per tots és sabut que ha estat més una maniobra política amb finalitat partidista que una votació en defensa dels interessos dels nostres ciutadans i ciutadanes. Una llàstima, perquè s’ha perdut l’oportunitat d’injectar liquiditat a la nostra economia i, a canvi, s’ha optat per continuar tenint els estalvis als bancs sense que aquests puguin ser utilitzats.

Però a més de frenar l’autonomia municipal i bloquejar la mobilització de l’ordre de 200 milions d’euros al nostre territori, es va votar en contra d’un fons de fins de 400 milions d’euros per fer front al dèficit del transport públic fruit de la pandèmia. A Lleida, segons dades facilitades per l’alcalde, això significa deixar de rebre una transferència de  750 mil euros.

Però és que, a més a més, s’ha votat en contra de la no aplicació de la regla de la despesa, en contra d’un fons que repartia 5.000 milions d’euros al món local, en contra del reforç i paper clau que la Diputació  provincial pot  dur a terme en la recuperació econòmica del nostre territori. La Diputació de Lleida té uns 60 milions d’euros d’estalvi. Perquè s’ha decidit deixar aquests diners al banc enlloc de poder invertir-los al territori que tant ho necessita? Qui va votar en contra és qui ens ha de donar l’explicació del perquè enlloc d’ajudar als nostres municipis amb dificultats econòmiques i de poder rebre una transferència extraordinària del 35% dels estalvis, s’ha decidit continuar deixant els diners al banc, pagant els interessos negatius corresponents. Guanya la banca, perden els lleidatans i lleidatanes.

Recorden vostès el sketch mític de Martes i 13 en el que un presentador intenta que una clienta de supermercat aconsegueixi una oferta sobre un detergent? Si el recorden, recordaran com acaba: Per molt que el presentador ofereixi de tot, la clienta ja té la compra decidida i no accepta l’oferta. Si em permeten aquesta comparació còmica, així va ser la negociació. Es va arribar a renunciar a un fons extraordinari de 3.000 milions d’euros a repartir segons criteri de població i resulta ara que és el que demana Pueyo en el seu article de diumenge. Doncs bé, com els deia al principi, els independentistes estan ja massa acostumats a no dir la veritat i fer-nos creure el conte com a ells els interessa: L’oferta estava damunt de la taula, i també van dir que NO.

Diu Pueyo (ERC) que va estar a Madrid, igual que Albiol (PP). Vol dir això que substituirem ara la foto de Colon per la foto dels Lleons? És aquesta la nova estratègia?

No senyors, no és hora d’interessos partidistes. És l’hora dels interessos municipalistes. Dijous podíem haver tornat a les nostres circumscripcions amb el repartiment de 16.000 milions d’euros, però es va dir que no, que millor continuar amb Montoro que amb Montero. Quina tristor.