Quan anava a la universitat, vaig cursar una assignatura de cine on et feien analitzar imatges. Jo vaig triar la imatge de la dona a la publicitat. Com imagineu, fa més de vint anys, la cosa va donar per molt; efectivament bona part del que ens empassem a diari amaga un missatge subliminal. Fa també uns anys, es va crear l’expressió posa’t les ulleres (liles). I des que ens les posem, som més conscients del rol i la imatge de les dones (i no només) arreu.
Em trobo ara amb el mural realitzat per l’artista Oriol Arumí que ha titulat “som la pera”, volent jugar amb l’expressió arxiconeguda de som guais o som l’hòstia (potser ara el Vaticà li encarrega un mural protagonitzat pel Papa). El benefactor, en aquest cas, és una de les moltes cooperatives de fruita de Lleida. El mural és de mida enorme, es pot veure des de la carretera que passa just al costat, a Torrelameu. S’hi veu una noia jove, blanca i rossa, amb els cabells llargs, estirada sobre la gespa amb una pera a la mà. Ara que me’l miro amb deteniment (fins ara no ho havia fet i veia simplement un homenatge a la fruita, per extensió, a la natura) pot fer pensar tant en les dones renaixentistes com en qualsevol jove d’avui en dia, tot i que la majoria, almenys amb les que jo em creuo sovint, porten uns pantalons més curts i arrapats que el vestit d’estiu que duu la noia del mural. No pretenc entrar en aquesta qüestió, ara.
Fa mandra haver de parlar d’aquestes coses, i més si repliques a un col·lectiu feminista -Dones de Lleida- que vetlla pel benestar de les dones i lluita pels seus drets. El cas és que aquest col·lectiu ha fet un comunicat titllant el mural de sexista i depredador, sense afegir cap explicació i comparant-lo amb unes imatges, molt desafortunades, que sí que ho són. I això sí que és trist.
Fa poc es parlava de l’aparença que l’actriu Kate Winslet protagonitza en la sèrie Mare Eastwood, molt bona per cert. També es fa esment sovint de dones conegudes que deixen de tenyir-se els cabells o de musulmanes que es treuen el vel i se les titlla, a totes, de valentes. De debò cal tot això? Això és el que ha de passar, coi! Cal magnificar-ho tant? No creieu que parlant-ne i comparant aquesta manera de ser/fer amb allò vell, es contribueix a que allò que critiquem es quedi encara més enganxat? Estic farta que es parli de les dones d’una manera o d’una altra. Bé, evidentment que s’ha de parlar de les dones, com s’ha de parlar de tot, però amb una mica de fonament i a mi em sembla que tot això que diu ara Dones de Lleida és parlar per parlar.
Potser a les ulleres que porto jo els falla la graduació. De prim, ja n’hem de filar, ja, però on acaba el filar prim i on comença la distorsió? Està clar que si un mira amb intenció, hi veu amb intenció. Ja posats a dir, per què no interpretar-la com la mare terra que, si la regues, ofereix fruits? Jo, en aquest cas, l’hagués fet despullada.
El feminisme també és deixar-nos una mica en pau.
