Tot i que costi de creure, en l’àmbit estrictament museístic, la nostra ciutat viu, encara,  de l’anomenat Pla de Museus de la Ciutat de Lleida, aprovat l’any 1996. Un document elaborat en un context molt concret d’articulació cultural, que establia les principals infraestructures museístiques necessàries per tal de regular el tractament del patrimoni, diferenciava els seus àmbits d’actuació i proposava una programació executiva per a la seva realització.

Deixant de banda el Museu de Lleida, Diocesà i Comarcal, el document plantejava dos organismes dedicats a l'art contemporani: el Centre d’Art La Panera i el Museu d’Art Jaume Morera. I els justificava a partir de la voluntat d'establir i salvaguardar dues mirades: l'una vinculada a la dimensió  patrimonial i històrica de les col·leccions artístiques municipals, i l'altra, atenta als processos de la creació artística més actual. Dos ens que es volien ubicar conjuntament al centre històric —l’edifici de La Panera com a seu del Centre i un edifici de nova planta, annex, com a seu del Museu—.

Aquesta diferenciació s’establia com a conseqüència d’una clara voluntat, per part de la Regidoria de Cultura, de deslliurar el programa d’actuació del Centre d’Art Contemporani de qualsevol servitud o obligació respecte al tractament de la col·lecció del Museu d’Art Jaume Morera. Un nou enfocament que apostava per una visió suposadament modernitzadora de la ciutat, i dins de la qual no hi tenien cabuda uns fons patrimonials municipals (cal no oblidar-ho) però que en aquells moments es consideraven a les antípodes de la malentesa postmodernitat. Molestava, per dir-ho d’una manera contundent, tot allò que fes olor a decimonònic: Carlos de Haes, Jaume Morera, Xavier Gosé, Baldomer Gili Roig, Miquel Viladrich i tants d’altres.

En aquesta línia, l’any 2003 es construeix, abans de res i de forma aïllada, el Centre d’Art La Panera. I amb ell es decideix donar per tancada la primera fase constructiva del futur complex d’art contemporani, sense tenir en compte la greu situació del Museu d’Art Jaume Morera i els seus fons: els nostres, els de totes i tots els lleidatans i lleidatanes, arraconats a l’espera de temps millors, que mai varen arribar. 

El problema sempre ha estat el mateix. Una flagrant manca de planificació. Una política paternalista i personalista, fonamentada en la improvisació i en l’acte d’anar tapant forats. En el camp que ens ocupa, l’exemple més clar: sense anestèsia prèvia, l’Ajuntament de Lleida es treu del barret la “solució definitiva per al Morera”, aquella que converteix en paper mullat (o ja directament incinera) el Pla de Museus vigent. Adequar l’edifici de la Audiència Provincial per acollir una nova i definitiva seu per al nostre museu. Punt i final.

Després dels greuges i l’oblit, després de la utopia llargament publicitada d’un edifici de nova planta al costat de La Panera, després dels silencis sine die, de sobte, un projecte nou sorgit del no res. Un projecte fill de la urgència, bastard de la reparació històrica que, ens atreviríem a dir, ve forçat pel magnífic i intens treball dut a terme en els darrers temps per la Plataforma en Defensa del Museu d’Art Jaume Morera, impulsora de l’audiència pública sobre el futur de la institució i peça clau per a la represa del debat sobre el Museu en l'agenda política de la ciutat. 

Un canvi radical de sentit per part de l’equip de govern que ens agafa a tots plegats a contrapeu. Sobretot perquè aquesta nova proposta es presenta gairebé tancada en la darrera comissió de seguiment del Morera, sense l’oportunitat de generar un espai col·laboratiu de debat.

Una proposta controvertida, cal dir-ho, però que compta amb l'aval de la direcció del Museu i dels seus tècnics des d’un punt de vista museològic, atès que té en compte, per primer cop en la història del Morera, totes les seves necessitats vitals: l’espai, la cura de les col·leccions, l’adequat desenvolupament de les obligades funcions de conservació, estudi i difusió, l’encaix en la trama urbana i l’obertura real a la ciutat.  I que també incorpora un factor molt interessant al nostre parer: la rehabilitació d’un edifici municipal. Reaprofitar, en un context possibilista i de crisi econòmica com l’actual, creiem que és una solució realista i sostenible per a un problema que ja no pot esperar més.

Després d’una llarga història de greuges i oblits, el Museu d’Art Jaume Morera necessita que tots i totes assumim les nostres responsabilitats i pensem en el futur real d’una institució cent per cent municipal.

Entenem perfectament els neguits que aquest nou projecte planteja, més per un defecte de forma que de fons. Els personalismes acabaran matant la veritable idea de cultura en aquesta ciutat. Creiem que no s’ha explicat adequadament el seu finançament. Cal veure durant quants anys, i pressupostos, podrem assumir el cost total del projecte. La qüestió econòmica és encara un dubte per nosaltres. I tot això sense obviar la inexistència d’una política real de patrimoni, i sense oblidar la necessitat d’elaborar un nou pla de museus. Avui, però, ens reconeixem pragmàtics. Segurament con a conseqüència d'una política de terra cremada en l'àmbit cultural. Preguntem-nos, tots i totes, com hem arribat fins aquí. Preguntem-nos per què fem tard i per què, després de prop de cents anys, se’ns ha acabat el temps.