Fa tot just dues setmanes dèiem adeu a la mare. Dona forta i valenta que va estimar la vida fins a l’últim moment. Fruit de la realitat estranya que ens toca viure (o malviure) no vam poder acomiadar-nos com ens hagués agradat. Tot just una setmana desprès del comiat, la premsa es feia ressò del maltractament que patia una àvia en una residència de Terrassa per part de dues cuidadores.
De gent dolenta en aquest món n’hi ha a tot arreu, a tots els sectors i a cada poble però per la vivència personal actual aquest fet va ser especialment colpidor. Alhora ens va fer veure que havíem estat una família molt afortunada.
La mare va passar els seus últims anys de vida a la residència ICAD de Torre-Serona. A l’ICAD des del primer moment van tractar la malaltia que ella patia, l’alzheimer, de forma personalitzada i amb urpes i dents per a preservar durant el major temps possible el més preuat que ens queda ara d’ella: els records. Cada cop que li pujava la febre, que era necessària ingressar-la en algun dels hospitals de la ciutat de Lleida, que es feia mal o no estava bé ens trucaven, ens informaven, ens aconsellaven i sobretot ens escoltaven. Inclús en els darrers moments, la comunicació era diària.
L’atenció, el tracte personalitzat, els esforços, el treball i el cor generós de tot l’ICAD fa que vulguem agrair públicament la seva tasca i vulguem emmagatzemar privadament aquest escalf.
