El Pere s’aixecava cada matí ben d’hora, ben d’hora, s’arreglava, esmorzava, feia un petó a la seva dona i als seus dos fills i enfilava el carrer Ramon i Cajal avall fins creuar la Rambla d’Aragó i baixar el carrer la Palma fins el nº 14, on obria la reixa que protegia l’entrada de la seva sabateria.
Ell era un aprenent de sabater que va deixar el seu poble natal, Castelló de Farfanya, per venir a instal·lar-se a Lleida, als 17 anys. Es va posar baix el mestratge d’en Joan Pifarré, un bon i exigent professional que va fer del Pere una persona disciplinada. Va aprendre l’ofici i el que és més important, va aprendre a estimar-lo i a fer-lo el millor que sabia, esmerçant-s’hi i dedicant-hi tota la seva passió.
L’Estefania baixava cada matí pel carrer la Palma per anar a la llibreria situada en ple carrer Major, on ella treballava. Es creuava amb el Pere, sense saber-ne res, tan sols que era aquell senyor que obria aquella sabateria amb aires clàssics, amb un aparador petit amb unes quantes sabates, espardenyes i uns pots de betum i llustres diversos.
Un dia, l’Estefania es va trobar que la sabateria era tancada, al dia següent també, i l’altre, i l’altre…i mai més en va saber res.
Aquell senyor i sobretot aquella sabateria, d’una manera o altra la varen marcar o si més no, li deixaren imatge mental que la va acompanyar molt de temps. Quan l’Estefania va decidir muntar la seva pròpia llibreria, pensà que seria una bona idea homenatjar aquell record, fent d’aquella mateixa sabateria, una llibreria. L’edifici del carrer la palma 14, dissortadament ja era clausurat, però trobà un local a prop i obrí allí la llibreria “La Sabateria”.
Potser no en som del tot conscients, però segur que si dediquem una estona a pensar-hi, trobarem que en tots i cadascú de nosaltres, sempre hi ha algú que ens roman totalment anònim, però que ens marca o si més no ens crida l’atenció i fins i tot ens condiciona alguna de les nostres accions sense saber-ho. Aquesta persona anònima segurament mai arribarà ni tan sols a sospitar-ho, no ha fet res especial ni nosaltres li hem fet saber, no s’arriba a tancar el cercle.
El Pere és el nostre pare, i nosaltres hem conegut de la Sabateria, hem conegut la Estefania i hem conegut aquesta bonica història que fa que per nosaltres es tanqui aquest cercle màgic que es va establir entre dos persones anònimes. El Pere va emmalaltir i morir de forma sobtada, quedant òrfena la sabateria.
Ara d’una altra manera, és com si tornés a obrir per poder acabar tranquil·lament i poder passar el relleu a “La sabateria”, una llibreria que dóna caràcter propi al nostre casc antic, tant necessari per evitar la ferotge globalització, que despulla els nostres carrers dels comerços “de tota la vida”.
Gràcies Estefania i gràcies “La Sabateria” per tancar el cercle.
