Dins dels tractaments no quirúrgics per reduir el greix localitzat, i després dels modestos resultats obtinguts amb totes les tècniques a base d’ultrasons, s’ha erigit com a referent en aquest àmbit una nova técnica que, per la seva eficàcia i seguretat, es una alternativa comparable a la liposucció i tècniques quirúrgiques afins.
Ens referim a l’adipocitolisi, un tractament en el qual, mitjançant la técnica de la intralipoterapia, s´injecta directament en el teixit adipós una solució detergent que trenca l’adipòcit, la cèl·lula que emmagatzema el greix.
A més, la tumescència que aquesta substància produeix en el teixit adipós, permet que l’aplicació posterior d’ultrasons externs augmenti la seva eficàcia per produir una microcavitació efectiva en aquest teixit, i per tant, que ambdós junts aconsegueixin un efecte sinèrgic i que compta amb la avantatja addicional d’evitar la flacciditat posterior i millorar l’aspecte i la textura de la pell.
PER A L’APLICACIÓ DEL TRACTAMENT ES SEGUEIX EL SEGÜENT PROTOCOL:
• Un cop descartats els casos no indicats i després de la pertinent Història Clínica, es realitza un anàlisi de la composició corporal i valoració de l’estat nutricional mitjançant impendanciometria, així com una plicometria (mesurament del plec de greix), juntament amb la delimitació i mesurament de la zona a tractar i dels perímetres de les àrees adjacents.
• Acte seguit, mitjançant la tècnica de la intralipoterapia (una tècnica molt específica d’ús exclusiu per metges entrenats), s’infiltra directament en el teixit gras la substància detergent que induirà el buidament del contingut de l’adipòcit i dissoldrà el greix, el qual finalment s’eliminarà via limfàtica i urinària.
• Passats uns minuts, es procedeix a l’aplicació d’ultrasons externs, amb uns paràmetres determinats, que complementaran el tractament i en milloraran els resultats.
Aquestes sessions d’ultrasons es repeteixen amb freqüència setmanal mentre duri el tractament i a més, es poden combinar amb altres tractaments, com el drenatge limfàtic o carboxiteràpia, per maximitzar-ne l’eficàcia o tractar paral·lelament problemes associats (per exemple cel·lulitis) en la zona en qüestió.
Dins d’aquests cúmuls de greix es poden tractar tant els anomenats Primaris (de caire hormonal i/o hereditari) que es localitzen sobretot a la meitat inferior corporal (‘cartutxeres’, cara interna de cuixes i genolls etc.), com els Secundaris (lligats als hàbits alimentaris) més freqüentment situats en la meitat superior corporal (abdomen, flancs, plec toràcic, papada, cara posterior dels braços, etc…) i els Patològics o Iatrògens (relacionats amb certes patologies o l’ús de certs fàrmacs) com la ‘gepa de búfal’ o certs lipomes.
La reducció del greix que s’aconsegueix es permanent en totes elles, si bé en les de tipus Secundari, al estar relacionades amb la ingesta, poden recuperar-se parcial o totalment en cas de guanyar pes.
Finalment cal dir que son necessàries generalment varies sessions, variables segons cada cas, per assolir resultats comparables o superposables a la liposucció, si bé des de la primera d’aquestes ja s’objectiva la disminució del cúmul de greix en qüestió. El tractament es molt poc molest, perfectament tolerat i no requereix cap tipus de convalescència. A més, al ser la substància injectada un derivat de l’àcid desoxicòlic, un component fisiològic de la bilis, els efectes secundaris son pràcticament inexistents i, de produir-se, son lleus (calor, envermelliment, pruïja…), locals i de poca duració.
Per totes aquestes característiques explicades, l’adipocitolisi per intraliopterapia es actualment el referent dels tractaments no quirúrgics per tractar el greix localitzat.
