Si aixequéssim la mirada, més enllà de la pantalla d’una App o una sèrie de Netflix, potser veuríem que no tots els arbres són iguals, ni les cases, ni sobretot les persones. Si tinguéssim la mirada llarga, no seríem tan miops davant el ventall de vida diari. Enlluernats, cegats com petits simis amb andròmines i gadgets, potser mai com ara, ens hem allunyat tant de nosaltres mateixos, de l’essència del que som.
Algú pensarà que això que dic és una”boutade” (una ocurrència) per cridar l’atenció, per sacsejar al Lector. Tant de bo fos així, tant de bo! Tanmateix ho dic com a humil cronista de la quotidianitat que m‘envolta. Per exemple, vivim allunyats de nosaltres en el tracte humà, sovint un mer camp d’interessos recíprocs i poca cosa més. Es el triomf del “tanto tienes tanto vales“ i si no en tens “a galeras a remar” (com canta El Último de la Fila amb molt d’encert). Si fins i tot els treballadors són ara Recursos humans, quina metàfora més indignant.
Ultra el que he esmentat, vivim allunyats de nosaltres quan trepitgem l’herba com si fos formigó i ens creiem que la Natura és tan infinita com la nostra estupidesa. El menyspreu per la Terra arriba a límits ofensius quan pavimentem terres fèrtils, contaminen paratges salvatges i construïm urbanitzacions de cartró pedra enmig del bosc. Vanitosos i orgullosos. Sapigues Lector que la vida ens passa pel cantó, imperfecta, dolorosa, a voltes riallera i riquíssima de matisos però capficats en mòbils, la deixem escolar-se ignorants, del seu valor únic.
Cal reivindicar el món real de carn i ossos, de besades, de plors, d’olors davant un mon higienitzat, esterilitzat, infantilitzat, “googlelitzat». O sigui que Lector surt a fer un cafè al bar o a xerrar amb la veïna de dalt, o a comprar a la botiga de barri i sisplau, tanca la pantalla que tingues oberta i veuràs com el dia té més color! Tant de bo sigui color esperança!
