“Això és molt ben parit!” va exclamar l’alcalde d’un poble de la comarca. Diumenge, 27 d’abril, 7.20 h del matí. El darrer dia d’una setmana marcada per la diada de Sant Jordi. El dia que estimem literalment parlant, i ho fem amb l’omnipresència de llibres, roses, senyeres, de català. Radiem país cap endins i cap enfora. És una victòria col·lectiva, un estat d’ànim imparable.
Diumenge, 27 d’abril, 7.20 h del matí. Tot just fa sis hores que el Barça ha guanyat la Copa del Rei. L’equip del futbol total, dels valors i de la cantera. L’equip que representa el país perquè Catalunya, encara, no té equip. Una altra victòria col·lectiva, un estat d’ànim esperançador. Més per aquells que en les celebracions posem el focus en la senyera. Sovint amb estel, sovint sense. Tant se val. És la nostra i la veu tot el món. I ens hi veiem nosaltres.
Diumenge, 27 d’abril, 7.20 h del matí, a Ivars, tot esperant la sortida de la Catigat, olor a brasa, 850 bicis a punt a la línia de sortida, sota l’arc del Club Atlètic Ivars. I l’alcalde d’un poble de la comarca, emocionat i amb raó, diu: “Això és molt ben parit”. I se’m posa la pell de gallina.
La Catigat és molt més que una marxa cicloturista. És una estructura d’estat comarcal. Uneix pobles, famílies i comarca, 100 kms, 18 pobles i 1 comarca, aquest és el lema. Enfila el Pla d’Urgell de punta a punta com qui teixeix una xarxa que, sense fer soroll, consolida comunitat. De bon matí i amb ganes. Amb il·lusió. Amb orgull. De ser d’aquí. De ser de comarca. De saber que les grans gestes també poden ser de quilòmetre zero.
Per això són tan importants, tan necessàries, aquestes victòries col·lectives. Perquè som un territori petit, que sovint queda fora dels grans titulars i que, tanmateix, batega amb força pròpia. I quan ens reunim per celebrar Sant Jordi, per veure el Barça, per pedalar junts, estem dient una cosa molt seriosa: que volem existir. Que no volem desaparèixer en la inèrcia metropolitana ni en el pessimisme de la dispersió. Les victòries col·lectives són els punts de llum que, quan es van encenent un darrere l’altre, dibuixen un mapa de futur.
Són actes de resistència quotidiana, però també de construcció. Ens recorden que la comunitat no és un relat, sinó una pràctica.
Com Sant Jordi, la Catigat combina tradició, cultura i identitat. Ens fa sortir al carrer. Ens reconeixem als altres i ens reafirmem en allò que som. Com el Barça, és transversal, intergeneracional, emocional. Una excusa per creure en nosaltres. Per mirar-nos i dir-nos que, malgrat tot, anem a millor. Que fer les coses bé, també pot emocionar.
No cal esperar que les estructures d’estat arribin de fora. Al Pla d’Urgell, en tenim una que funciona. Que mou persones, paisatge i comarca. Que genera sentiment de pertinença i que omple els camins de vida i de sentit. Que ens fa creure, com a territori, que sí, que això és molt ben parit.
I sí, tornem a l’inici. El llibre i la rosa, el gol i la copa, el pedal i el camí. Tres victòries que no són efímeres, perquè no neixen de l’èxit puntual, sinó de l’arrel compartida. Diumenge, 27 d’abril, 7.20h del matí. Una comarca autèntica desperta, s’emociona i es reconeix.
“Això és molt ben parit!”. I ho és, perquè ho fem entre tots.
