Espanya és un país on la religió ha tingut un pes important en totes les anades i vingudes al llarg de la seva història. No cal recordar que l’Església Catòlica va prendre partit d’una manera decisiva al cop d’Estat encapçalat pel dictador Francisco Franco.
No fa molt de temps hem pogut sentir com ex ministres de la talla de Fernández Díaz, feien afirmacions en què comparaven l’avortament amb pertànyer a la banda terrorista ETA. L’expresident del parlament valencià, el popular Juan Cotino va defensar que les dones que volguessin avortar, tinguessin que veure primer la ecografia del fetus. Aquest és un problema de la religió viscuda des del integrisme, com ho fan sectes com l’Opus Dei, els Legionaris de Crist i altres sectes que conformen el nucli dur del poder econòmic, polític, mediàtic i empresarial del nostre país.
Amb això podem veure que l’integrisme no és només patrimoni de l’islamisme. L’integrisme és una actitud d’alguns col·lectius que interpreten els principis d’una confessió religiosa des d’un punt de vista immobilista i maximalista, aportant part de la seva doctrina en la interpretació que realitzen. Hem tingut un bon exemple amb la nota emesa per la cúria vaticana en la qual fan una interpretació de la religió catòlica, des d’un punt de vista ultraconservador i molt allunyat de la percepció social majoritària, tal com vénen fent al llarg de la història.
En una carta als bisbes de tot el planeta, el cardenal Robert Sarah va dir que les hòsties poden tenir baix contingut de gluten, però va aclarir que han de tenir suficient proteïna de blat perquè no necessiten majors additius. Els catòlics sostenen que el pa i el vi servits en l’Eucaristia es converteixen en el cos i la sang de Crist a través d’un procés conegut com transsubstanciació. En resum, que de cop la cúria vaticana ha menyspreat a tots els feligresos practicants que tinguin celiaquia. Suposo que això deu ser obra de la «caritat cristiana», que un cop passada pel sedàs de les autoritats eclesiàstiques de la cúria vaticana, són capaços d’emetre sentències tan absurdes i tan poc solidàries com la sentència del cardenal Robert Sarah.
Una cosa és la religió i una altra molt diferent la interpretació que determinats «avis senils de la cúria romana» són capaços d’emetre sense posar-se vermells. Està clar que la poca vergonya també circula per la Ciutat del Vaticà.
Cada vegada tinc més clara la certesa de l’equació: «com més educació, menys la submissió religiosa».
