Molt cops o de tant en tant, tothom té un sentiment de transcendència o ras i curt, es pregunta què carai fa en aquest món. No cal endinsar-se en qüestions filosòfiques o religioses, és senzillament que t’adones que el temps passa o que els dies transcorren generalment massa semblants, massa “plans", sense passió. No voldria pas devaluar el benefici que els hàbits i costums tenen quant a organització i simplificació de la nostra quotidianitat. De la mateixa forma que un estat de consciència “revolucionari” no pot ser etern i fatiga molt, la rutina ben entesa ens permet també gaudir de certa tranquil·litat i d’un mínim d’ordre necessari que ens facilita el dia a dia.Tanmateix...si som sincers amb nosaltres, molts cops aquesta rutina ben entesa esdevé una rutina mal entesa. Crec que m’entendreu perfectament si us dono dos exemples. El primer cas serien aquelles trobades periòdiques que fem amb altri i que fa temps que ja no ens connecten, simplement perquè evolucionem, uns anem cap allí i altres cap allà. Sense culpes, no n’hi ha. Però continuem fent-les per inèrcia.

Un altre exemple potser el més notori, és la feina, sovint tan alienadora que, de vegades penso que el marxisme va fer curt. Multitud de tasques repetitives i poc connectades amb allò que som. I aquí tenim ja el títol de l’ article. “Allò que som “ a parer meu ve determinat per tres factors: allò que heretem en funció del nostre status familiar i social en un país concret, allò que decidim nosaltres amb la nostra tria i també, cal dir-ho, la deessa Fortuna que mal que ens pesi, també juga el seu rol. Certament el factor on hi podem incidir és el segon que depèn de nosaltres i per això d’aquí ha sortit erròniament una mena de manta equivocat del “Tu pots", ridícul i acrític amb la societat actual, on se’ns parla des d ‘una individualitat falsària, com si l’home visqués sol, sense tribu. Fer creure a la gent que pot aconseguir fites només amb la voluntat, és enganyar-la i encara més perillós, frustrar-la. Què proposes tu? Es preguntarà algun lector perquè dir-ho o escriure-ho és fàcil ara canviar-ho. Bé, des de la meva posició, el meu consell és saber qui som (les famoses paraules de Maria Mercè Marsal serien un exemple d’assumpció “ser dona, treballadora i de nació oprimida“) i acceptar les arrels no per romandre quiet o immòbil sinó perquè sabent qui ets, pots decidir què vols ser o lluitar per ser-ho si més no. No hi ha dreceres ni camins planers però allò que som ens ha de guiar, és la veu a seguir i no els gurus del “ Tu pots”, que criden a lluites solitàries i individualistes, no fos cas que la gent s’organitzés i trenqués el decorat cartó-pedra. Ja vegeu, comences pensant sobre la transcendència de la vida i acabes anant a l’arrel, a la humilitat ( en el sentit que el llatí dóna al mot humus - terra-). Potser el cel és a la terra i nosaltres volant en lloc de xafar ferm els terrossos de casa. Michel de Montaigne el gran filòsof francès digué “ Mon métier et mon art, c’est vivre”( El meu ofici i el meu art és viure ). Filosofar des d’allò que som.