Temps paradoxals els nostres, ho he pensat tot escrivint la frase del títol, pertanyent a l’escriptor Josep Pla. “Amics, coneguts i saludats” és una forma brillant de categoritzar el grau de relació personal que tenim amb l’” Altre”. Aquesta definició implica o millor implicava un contacte personal, físic si voleu, i exigia presència en un espai comú on es compartia la vida quotidiana. Però avui… aquest espai físic comú ha canviat o és en crisi. Ens movem més i més ràpidament i molt en espais virtuals, i sovint hiperconnectats, estem absents o poc atents del moment present. El nostre espai de vida esdevé cada cop més virtual i i no veiem, escoltem, toquem, tastem, olorem el món real, com si perdéssim els sentits… i ens estiméssim més un món inodor, insípid, neutre, de teclat i pantalla. En poques paraules, terra infèrtil per conreuar l’amistat.
D’altra banda, l’arribada de les tecnologies ha ampliat el camp de batalla i les agendes personals s’omplen de números i contactes. Tanmateix, la immensa majoria són fútils, efímer, interessats, i no pas perquè la gent no sigui prou bona sinó perquè no tenim el temps ni les ganes de donar-lo, per descobrir l‘altre. Sempre ens espera un encàrrec, una gestió, una feina i si no hi és, doncs la falta de costum ja fa via tota sola. Ja no poden quasi categoritzar, i tot ho posem al mateix sac.
Més saludats que mai i menys amics que mai. Michel de Montaigne, el gran filòsof i escriptor francès, té un assaig sobre l’amistat, on escriu una frase meravellosa per definir l’amistat plena: parce c’était lui; parce c’était moi (perquè era ell, perquè era jo)
Potser els temps paradoxals ens confonen però Michel de Montaigne no, l’ amistat plena és el tu és jo i el jo és tu. Tan clar, tan bell.
