L’altre dia vaig llegir la frase del títol no me'n recordo on i qui la va dir. Tant se val! Allò que m’interessa és la força que té i com m’interpel·la. De seguida, et fa adonar que tu també, sovint t‘has oblidat de pensar, entenent per pensar la nostra principal capacitat humana, i si som més profunds, la nostra trascendència personal. Poca broma!

Sí, ja sé que tot seguit vindran un reguitzell d’excuses: la feina, la família, els estudis, els vicis, la salut, etc. Però... Realment és més senzill. El nostre “quotidien" (el dia dia) ens engoleix. Des que sona el despertador, comença la gincama i la rutina, per més inri, estressant. I arribem al final de la jornada trinxats, cansats i no gaire satisfets. Excepcions a part. Sempre n’hi ha. Una poeta de Vilafranca, Sílvia Amigó, escriu “les hores, sense horaris, són precioses". Crec que la clava. Cal tenir més hores i menys horaris. El temps és or que malbaratem en nicieses i obligacions. Any rere any les augmentem, coses de l’edat suposo.

No podem, però, oblidar-nos de pensar, perquè l’oblit ens farà més vulnerables, més xais, menys persones. Ja sé que pensar és de vegades dur i que cal silenci, esforç, concentració i atenció. Tot allò que escasseja.

Veja’m, intentaré ser pràctic i donar algunes idees per no vendre fum. D’entrada hem de reduir l'agenda, ja sia esporgant activitats, ja sia dient no més sovint. Un altre consell seria reduir dràsticament l’ús de pantalles i potenciar la presència allà on calgui. Avui, el bé més preuat és regalar temps, res val tant, o sigui que 'bye bye' Black Friday i tot el consum nadalenc que ens ve, i per fi sense tanta motxilla a pensar. El tema? Cadascú que campi per on vulgui. Us avanço que jo pensaré en per què l’Institut d’Estadística vol controlar-nos via mòbil? Per què la Justícia és tan antipàtica i cruel a casa nostra? Per què tant Netflix? Per què no faig més el que vull? Per què...?

És tard, de nit, i ja he escrit aquest article. Sílvia Amigó, la poeta d’abans, continua escrivint: ”Estimo les hores que fixem lliurement, és la nostra manera dolça d’amansir el temps”.

Impossible dir-ho millor. Aquest tresor es troba en un poemari que acaba de publicar, “MA” (Viena Edicions). Ah! Per cert, "MA" és un concepte japonès que vol dir interval, espai, pausa, buit, absència de centre, espai de consciència.

Avui no m’ he oblidat de pensar. Bravissimo!