Aznar ja avisava, mesos enrere, amb el seu posat seriós i transcendental, que abans es trencaria Catalunya que Espanya. Abans d’ahir era Felipe González qui s’adreçava als catalans amb una carta on relacionava el procés català amb les aventures alemanyes i italianes dels anys 30 i assegurava que Catalunya seria una nova Albània. Avui és Rajoy qui proposa instrumentalitzar, en una reforma exprés i feta a mida, el Tribunal Constitucional, a fi de poder sancionar Artur Mas de forma unilateral si aquest fa un moviment en fals.
L’engranatge de l’estat espanyol per dinamitar una possible ruptura catalana amb la resta de l’estat s’ha posat en marxa, avís del què ens espera per la campanya oficial de les eleccions del 27-S. García Albiol ho escenificava amb el seu contundent “la broma s’ha acabat”. El to i el gest parlaven per si sols.
Llei, llei i llei fins a les darreres conseqüències contra la il·lusió, projecte i ruptura d’uns altres fins a les darreres conseqüències. I un mur al mig, situat per aquí a la franja, de formigó armat, on xocaran totes dues postures, un altre cop, fins a les darreres conseqüències. Que manin els ciutadans.
Un darrer apunt, tornant al tema González i TC, i referit a l’explosió de comentaris que hi ha hagut a les xarxes, majoritàriament en contra. Twitter, encara que abanderi la llibertat d’expressió i la democratització de la xarxa, no representa, per molt que alguns així vulguin pensar-ho, el gruix de la societat. Si fos així, avui Joan Laporta seria president del Barça i Catalunya seria independent amb un 80% dels piuladors a favor. Pensem-hi.
