Aquesta és una pregunta que vaig llançar fa molt temps a una de les xarxes socials més mainstream del moment. Cal que les persones blanques parlem sobre racisme? Hem de parlar de racisme amb les nostres filles i fills?

En aquell moment, una part de les respostes de mares i pares blancs amb criatures blanques va ser que no calia, però una altra part va dir que sí, per descomptat. Després preguntava si no parlaven de masclisme a casa, perquè com a analogia d’estructura de poder discriminadora i perillosa, vindria a ser el mateix i moltes vegades s’entén millor.

Recupero la pregunta aquests dies d’indignació, de sentimentalismes, de paternalismes i de ràbia i fúria i em contesto a mi mateixa:

Sí, cal parlar de racisme, és necessari, més que mai.

Sobretot quan pensem que no ho som, de racistes. Quan pensem que el racisme és quelcom del passat i que ja està superat. Sobretot quan estem tant equivocades respecte a què és el racisme i com es manifesta (apareix, brolla, mostra, sorgeix...). Quan no ens adonem que el racisme, al igual que el masclisme, és estructural i impregna tota la societat i atravessa tots els estaments, i que no cal que hagi una agressió física o verbal per trobar racisme en alguns comentaris i en algunes actituds aparentment no racistes.

Aquests dies llegeixo, no gaire sorpresa per desgràcia, les reaccions de persones i representants d’entitats quan se’ls diu que les seves manifestacions, les seves paraules i els seus fets tenen un caire racista, xenòfob i aporofòbic. Resulta que tinc la pell molt fina i estic equivocada, que és la meva percepció perquè sóc una exagerada i una radical.

Passa que, i torno a posar com a exemple el masclisme, si no ets susceptible de patir-lo en primera persona, no notes que l’exerceixes, fins i tot sense mala intenció, ai las! la bona intenció. Si no ets la víctima, ets el botxí. Sense adonar-te, et converteixes en còmplice d’aquesta estructura de poder i gaudeixes del privilegi de no ser la víctima, sempre, per molt que no vulguis. Però hi ha solució, per descomptat.

No seria més enriquidor i més constructiu revisar, pensar i corregir les nostres actituds que negar-les? Negant els comentaris racistes, els fem invisibles; ens ofenem per que ens adverteixen d’un comportament racista i sembla més greu que ser-ho; ataquem a qui fa l’advertència i no ens adonem que aquesta no és la manera d’avançar per aconseguir una societat més justa per a tothom.

Siguem responsables totes i tots i treballem plegades per fer-ho possible.