L’altre dia vaig assistir a la representació d’aquesta peça de teatre, escrita per Ibsen l’any 1879. I, tot que ja l‘havia vista i llegida, no puc deixar de commoure’m una i una altra vegada davant el seu missatge.
Pels qui no la coneguin, els diré que és un càntic a la dona, a la seva llibertat, a la seva igualtat més enllà dels rols familiars i socials que li toca viure. Fins aquí, tot és ja meritori però, és clar, dir això al segle XIX, ho fa, si més no, excepcional.
Campanyes com les del “Me too” sumen, però opino que potser caldria cercar referents més clàssics i potents com els d’Ibsen. Oblidar aquestes campanyes tant de màrqueting, tan institucionalitzades i agafar la protagonista d’Ibsen, Nora. Ella tancarà l’obra amb un cop de porta que vol deixar enrere un marit que l’ha tingut com una nina, sense valorar-la per se; una societat que ofega la dona en el paper d’esposa i mare, que se n’oblida molts cops de deixar que Elles puguin, lliures i alliberades, créixer com a persones úniques que són.
Quantes Nores encara esperen un moment de lucidesa per donar un cop sobre la taula! Entenguem que les mares, esposes, germanes, amigues, etc són, abans que res, dones que no han de menester de més atribut per respectar llur individualitat. Cal acceptar la lliçó d’Ibsen.
